Slaapmutske Triple

Bèlgica, 8,1º

Aquesta setmana busquem una cervesa de triple fermentació. Estem una estona davant les neveres mirant de triar entre les que ens agraden més, després que l'Sven ens proposa diverses opcions fem cas al mestre i ens quedem amb Slaapmutske. Aquesta cervesa pertany a una mico-cerveseria ubicada a la ciutat de Melle i que va començar les seves produccions el 1992 de la mà de Dany de Smet.

Abans de comentar res de la cervesa, i com que hem aconseguit “la Bíblia”, un apunt sobre el que podem esperar. La triple va ser una cervesa desenvolupada per monjos trapistes que es varen refugiar a Bèlgica desprès de la revolució francesa. És una cervesa complexa, tant pel que fa a l’aroma com al gust. La carbonatació sol ser alta i té un final sec, això és el que les fa tant refrescants. Cal anar amb compte ja que sol ser un tipus de cervesa que dissimula molt bé l’alcohol que porten. (extret del llibre “La Cerveza, poesía líquida” d’Steve Huxley).

Ara si, comencem, posem la cervesa a la copa. D’entrada ens dona una escuma raonable, és a dir, amb quantitat i consistència, aquesta és manté a la copa, fent un lent procés de reducció. L’escuma no desapareix completament, deixa una petja sobre la cervesa i al voltant del vidre de la copa.

Mentre comentem la cervesa entrem en el debat de cada setmana... l’etiqueta, però decidim deixar-ho estar. Estem d'acord, però, que si cal comentar que l’ampolla és la típica de la cervesa belga. Fosca per no deixar que la llum afecti al preuat líquid, de forma rabassuda i amb corbes, que si no recordem malament, és per un motiu pràctic d’emmagatzematge de la cervesa.

El color de la cervesa és daurat, tot i ser certament translúcida té un toc tèrbol. Un cop la tastem destaca el seu gran equilibri, en l’aroma, en el gust i fins i tot en la relació entre aquests dos aspectes. Aquesta cervesa té un bon aroma, principalment de cereals, en que no hi destaca el llúpol i amb un retro-aroma final de mel. Aquest aroma no entra amb molta força, fet que ens permet destacar més el gust. Un cop en boca ens torna a destacar la intensitat i l’equilibri de les notes de gust, els cereals, un punt d’amargor sobretot al final. És un gust que no s'allarga però que té una essència personal i característica.

En definitiva sense ser una cervesa espectacular ens acaba deixant una molt bona sensació, comentem que és una cervesa de final rodo i potser una de les millors triples que hem tastat.

Publicat per Moisès i Joan

Josh Ritter - Golden Age Of Radio (2000)

Sovint per no pensar quina música posaré, trio l'opció aleatori en el reproductor de música, sempre que sona una cançó d'aquest disc haig de mirar de qui és, com qui no s’ho creu. Un disc que no se d’on va sortir, em sorprèn una i una altre vegada amb aquestes cançons rodones, ambles, senzilles, encertades, amb melodies agradables, lleugeres, xiuxiuejades amb un fons de guitarra senzill i delicat. Aquesta successió de bones cançons que de des de l'inici fins al final del disc, crea un disc compacte que t’acaba enganxant. El fet de descobrir-lo com per casualitat i d’anar entrant poc a poc sense fer remor, m’ha fet adonar que gran és. Per la companyia que m'ha fet i la manera com m'escolta.

Aquest disc, per mi, és un d’aquells que podríem classificar d’ocult, concepte tret del llibre de Juan Vitoria “Discos ocultos”. Una obra que quan va ser editada va passar desapercebuda, una petita obra d’art sense pretensions, sense els mitjans d’un artista consagrat. Això al llarg dels anys, és el que més m’ha anat atraient del món de la música, gaudir de l’artista en el seu estat primogènit per no trobar-lo corromput per les grans vendes i les grans discogràfiques. La qual cosa no vol dir, que no hi hagi artistes que hagin sabut sobreposar-se al seu èxit i tirar endavant una carrera coherent i digne, que n´hi ha.

Sembla, però, que si no surts a certa revista, a certa radio o a certa tv, no formis part de quelcom que mereix ser escoltat i apreciat. Hi ha discs que m’arriben a les mans sense cap més referència que la música que porten a dins o de vegades senzillament perquè m’ha agradat la portada. I em sorprenen, colant-se en el meu reproductor entre d’altres que formen part de la més selecta selecció musical de l’any, de la dècada o del segle, segons alguns. Arribats a aquest punt, puc afirmar sense cap mena de dubte, que aquest disc és un dels meus preferits dels darrers anys. Uf! Ja ho he dit.

Aquí us deixo amb el track número nou del disc "Harrisburg". No és ben bé tranquil, però bé el directe té aquestes coses.

Official website