Bèlgica 8ºhttp://www.fantome.beFa setmanes que volem parlar del tast d’una de les nostres cases de referència. Aquesta casa és una de les cerveseres a que ens agrada tornar, o a la qual solem recorre i endur-nos per alguna trobada, sopar, festa o cap de setmana amb amics. Aquesta setmana, al posar-nos davant les neveres, els nostres ulls se'n van cap a les cerveses d’aquesta casa, i mentre romanem badocs davant les neveres dins d'un bucle sense fi, curtcircuitats i treien fum pel cap, passa el mestre pel nostre costat, i sentim rere nostre, “Què nois? Un altre cop encallats?” Contestem, “Tenim clar fer el tast amb alguna cervesa de la casa Fantôme, però no sabem quina escollir” Ens proposa, “La Magic Ghost, us sorprendrà! Ja veureu, està feta amb té verd”.
Total, al mestre sempre se li fa cas. Així que ens dirigim cap a la barra tot esperant que ens portin les dues copes amb la cervesa de rigor. Mentre, intentem discernir a que es refereix el terme saison que surt a l’etiqueta d’aquestes cerveses. Segurament seria molt agosarat citar aquest terme com a un estil cerveser, ja que tan sols agrupa un conjunt de cerveses que es feien a les granges de Valònia, la zona francòfona de Bèlgica, i que tenen com a característica principal en el fet que són de temporada (saison en francès). Aquest tipus de cerveses es feien a la primavera per a ser consumides durant l’estiu, i normalment solen ser de baixa graduació, fresques i afruitades.
“Què és això?”, exclamem. Les nostres cabòries han quedat sobtades al veure que ens serveixen un líquid verd amb una mica d’escuma. A la nostra copa observem un líquid verdós, un verd tèrbol, tèrbol i apagat. Ens recorda al color del Mojito, al del kiwi, al de la gespa, al d’aquella aigua de bassa estancada desprenent flaires dignes dels millors sommeliers, o a altres fluids que més aviat tenen a veure amb segregacions corporals o amb alguna espècie de fong. Amb tot això, i veient la nostra cara de pam i mig des de darrere la barra, es sent una veu que diu, “Ja us havia dit que era feta amb té verd” “Si, si”, responem, talment com el color del té verd.
A aquest líquid, l’acompanya una escuma blanca, blanca com la neu, però aquell tipus d’escuma que pots tira des d’un sisè pis sense que sobreeixí de la copa. Després de la nostra sorpresa inicial, i sentint-nos observats per tot aquell que entra al local, seguim amb la nostra tasca apropant la copa al nas. L’aroma es fa difícil de copsar, es lleu, fluix, però en si, és fresc i a herbes.
Encara no les tenim totes quan decidim tastar-la. I aquí és on tots els nostres prejudicis desapareixen, en boca és una bona cervesa, fresca, àcida (ens recorda en certa mesura a les làmbiques), i amb una bombolla discreta. És una cervesa que no entra lleugera, com l’aigua, té un punt dens, amb cos diríem, i amb gustos florals, d’herbes, àcids, cítrics i un final picant. Creiem que el té li dona principalment color, ja que se’ns fa difícil trobar-lo en boca. Tot i que la veritat és que ens caldrà fer un té verd quan arribem a casa, a veure si recuperem referents.
Aquesta cervesa ens ha donat una bona lliçó. Pràctica d’allò que hem de fer en el quotidià. Hem de deixar de banda els prejudicis, la imatge de la cervesa inicialment ens ha predisposat a l’hora de tastar-la, però si el color no ens frena, podem arribar a una molt bona cervesa. Fresca, lleugera, àcida, que pot servir perfectament per començat una nit, o fins i tot com a comodí de retorn per aquells moments en que després de diverses Stout o Porters no sabem per on continuar.
