Campo Cerrado - Max Aub

El passat 3 de juny va aparèixer a El Periódico de Catalunya un reportatge sobre Nick Lloyd, un geògraf de Manchester que es guanya la vida ensenyant als turistes els principals escenaris de la Guerra Civil a Barcelona. Tot plegat seria normal si no fos perquè és l’únic. L’Ajuntament no té tours sobre el tema, i als llocs dels fets només quatre plaques (generalment d’associacions privades o de particulars) recorden algun esdeveniment aïllat. L’estranger que té interès en el tema i arriba a Barcelona (sovint amb un exemplar de l’Homentage a Catalunya d’Orwell sota el braç) queda ben sorprès. Nick Lloyd també.

La mateixa sorpresa produeix el desconeixement de Max Aub,  intel·lectual de la República que va ser diplomàtic de la legació espanyola a París i va formar part de la Secretaría del Consejo Nacional de Teatro. Fou també militant del PSOE i es va exiliar a Mèxic després de la victòria de Franco. No va tornar a Espanya fins el 1969, en un breu viatge durant el qual va comprovar que la joventut no en sabia res, de la Guerra Civil, que el país s’havia venut al turisme i la televisió i que a la majoria de la gent, dissident o no, l’exili se’ls en fumia. Tot això ho va explicar en el seu llibre La gallina ciega, i aquesta visió no pactista, de (potser) perdonar però no oblidar, li donaria una imatge d’home amargat i entestat en el passat que el perseguiria fins o i tot pòstumament. En temps d’amnèsia “pel bé de tots” amb figures com aquella no se’n podia fer gaire cosa.

Campo cerrado és la primera novel·la d’un cicle de sis sobre la Guerra Civil conegut com El laberinto mágico. Completen la sèrie Campo abierto, Campo de sangre, Campo del moro, Campo francés i Campo de almendros. Entre totes formen un fresc que intenta mostrar la guerra des de diferents punts de vista a través de dotzenes de personatges, combinant les figures històriques amb els personatges anònims, sempre des del bàndol republicà i amb poques concessions al romanticisme o a la propaganda. Concebuda com un pròleg, Campo cerrado és l’única que té un personatge principal, Rafael López Serrador, un argenter castellonenc que arriba a Barcelona al principi de la República.

A través seu assistim als anys previs a l’esclat de la Guerra Civil i a la descomposició social que en va ser la causa. Es tracta d’una persona vacil·lant en els seus actes i la seva conducta, que es deixarà arrossegar pels fets, i adquirirà consciència social però alternant entre l’esquerra i un patètic grup de Falange. L’última part de la novel·la narra els fets de 19 de juliol de 1936 i com les milícies populars van aturar l’alçament. Aquí el personatge principal es dilueix i prenen protagonisme Durruti, García Oliver, Ascaso o Companys, anunciant l’estil que dominarà la resta del cicle.

Malgrat totes les reivindicacions de què ha estat objecte en els darrers anys –des de Muñoz Molina a Almudena Grandes, passant per Rafael Chirbes i... José Maria Aznar!! (sí, heu llegit bé, però d’això ja en parlarem en un proper post)- la major part de l’obra de Max Aub continua descatalogada. L’edició de Capitán Swing semblava anunciar una recuperació de El laberinto mágico, però han passat dos anys i no han publicat res més. Si volem trobar-lo l’hem de buscar a les biblioteques i llibreries de vell. Només per llegir frases com “no había electricidad en Barcelona esa noche (el 19 de Julio de 1936) pero la luz de las iglesias que ardían les bastaba a las patrullas para hacer su trabajo”, ja val la pena. Si voleu saber quines eren aquestes esglésies, llegiu aquest llibre. O pregunteu-li-ho a Nick Lloyd. A l’Ajuntament no contesten.

Johnny Flynn - A Larum (2008)

Aquest àlbum és un d’aquells treballs que pot passar desapercebut, però que no hauria de fer-ho. Ara ve quan els més nostrats, els “puretes” del vinil, atacaran amb fúria la meva indolència mandra i es carregaran qualsevol possible reflexió o simple recomanació, però sovint quan no tinc prou paciència per triar, endollo l’iPod i em deixo duu per unes aleatòries decisions que mai comprendré. Doncs bé, aquest simple acte només reservat als experts més exigents, de tant en tant em recorda que hi ha àlbums com aquest que haurien de constar en algun lloc, encara que només sigui en un miserable apartat d’un execrable bloc com aquest. Àlbum replè de bones cançons que van des del folk fins al rock, de senzilles cançons acompanyades tant sols d’una guitarra acústica, una mica de percussió i alguna corda més, cançons que recorden a les cançons dels pubs, però no d’aquells pubs sinó a les dels altres pubs, a les dels pubs autèntics, aquells pubs on la gent de cop s’aixeca i comença a cantar com si hagués perdut l’enteniment. Unes cançons que sempre que sonen inesperadament a l’aparell alegren aquells instants. Cançons sempre recomanables.

 

http://www.johnny-flynn.com

Rememberence Beer '14-'18

Bèlgica 9º

http://www.brouwerij-eutropius.be

Fa dies que ens crida l’atenció l’etiqueta d’aquesta cervesa, i és que la imatge del camp, de la creu i de les roselles ens atrau. Si a tot això hi afegim el fet de la referència històrica, i és que aquesta cervesa està feta en memòria de la I Guerra Mundial, era qüestió de temps que caigués dins les nostres copes.

Ens servim doncs, mentre refresquem la nostra memòria i recordem aquells dies passats... recordant pel·lícules es clar, que és el més aprop que hem estat d’aquests fets. I ens trobem amb una cervesa amb una imatge molt fresca, nitida, clara, és cristal·lina, tot i que té molt de pòsit. Té una bombolla petita que s’amaga darrera les restes de pòsit, queda emmascarada, mentre la bombolla puja el pòsit baixa. L’escuma és blanca, pressent, radiant, clara, amb consistència de punt de neu, i no ens deixa el tel de costum. Optem per servir la cervesa de dos maneres diferents. Una en compte perquè el pòsit resti al fons de l’ampolla, fet que ens mostra la cervesa neta. I una altra servint-la tota, pòsit inclòs, fet que ens mostra un canvi d’aparença i gust. En aquest cas el pòsit l’hi sol donar més força al gust, i emmascara el color, la cervesa passa d’un groc radiant i brillant, a un punt tèrbol i opac, trencant el característic color palla de les cerveses més fresques.  

L’aroma és suau, fresc, com si oloressim algun tipus de flors. Quan la tastem la primera sorpresa serà la presència que agafa la bombolla, aquesta que visualment hem vist petita, en boca creix fins a donar un punt pastos. És una  presència elegant però en certa mesura excessiva ja que li dona massa presència de gas. El trets principals del gust son l’acidesa, l’amargor del llúpol i la frescor floral.

Acabem decidint que de gust ens dona la sensació d’una triple suavitzada, i aquí ens trobem amb una altra sorpresa, els 9º que amaga, fet que constatem en baixar dels tamburets. És una cervesa perillosa! Potser com els camps centre europeus que evoca l’etiqueta. Al servir-la amb pòsit el color passa dels tons groguencs als grisosos, com el cel de l’etiqueta. I les flors vermelles? És aquesta presència floral que sentim en l’aroma i en el gust? Representarà la sang bassada en els camps? Potser ens fem masses preguntes, potser no hauríem de buscar-li tantes explicacions i gaudir més de la cervesa.

En fi, en el gust l’hi notem punts aromàtics florals. El gust és amarg i àcid... i ens queda sobretot la sensació del pòsit, ens queda la sensació d’estar-nos menjant aquest llevat que acaba surant per sobre de la nata muntada en que s’ha convertit l’escuma. Aquesta cervesa d’alta fermentació, refermentada en ampolla, ens deixa la sensació d’estar prenent el llevat de forma intravenosa, com si fos una dosi de morfina al mig del camp de batalla com quan queien els ferits per les metrelladores de la Línia Maginot que cobria la frontera franco-belga. Vaja, potser si que es noten aquests 9º... això se’ns escapa de les mans, ja que la Línia Maginot no es construí fins un cop acabada la I Guerra Mundial. Potser fóra millor que passéssim a una altra cervesa.

The Feelies - Crazy Rhythms (1980)

Diuen que segones parts mai foren bones. Després de 20 anys desapareguts, aquest any passat van treure un nou disc. Calia? No ho sé, ja que encara no l’he escoltat, però hi ha vegades que no entenc certes decisions. Suposo que prefereixo recordar el grup tal com era i quedar-me amb la música que van crear quan estaven en el seu moment “dolç”. Això si, si això serveix per treure’ls de l’oblit i reivindicar aquest disc esplèndid, endavant. Àlbum fresc, ple de matisos, de guitarres seques, brusques, sincopades, de ritmes ràpids i accelerats que retraten sonorament un instant concret, un instant a cavall dels setanta i els vuitanta atrapat en unes cançons, en un àlbum perdut i d’obligada revisió. Un àlbum que aguanta el pas del temps com els millors ho fan.

 http://thefeeliesweb.com

Back In Black IPA

Euskalerria 8º

http://www.naparbier.com

Fa unes setmanes, en el marc incomparable del reservat de l’Sven, vam poder gaudir d’una vetllada interessant sobre cerveses i cervesers... Aprofitant la trobada del BBF (Barcelona Beer Festival), l’Sven va convidar a gent de diverses procedències dins de la península ibèrica relacionats amb el món de la cervesa. Allà vam tenir el plaer de conèixer els companys de Naparbier, amb qui compartim dues aficions, la cervesa i la música, mons que sovint es relacionen a l’hora de posar nom o donar una imatge a les seves cerveses. Entre les seves produccions podem trobar una Janis Porter, una ZZ+ i la que avui tastarem, la Back in Black, que per si queda algun dubte, ret homenatge al disc d’ACDC. L’etiqueta reprodueix, en gran part, la imatge del disc, el color, la tipografia, i el nom...

El primer que cal dir, és que tot i fer una cervesa que s’hauria de definir com una Black IPA, no han buscat un color estrictament negre, alguns fins i tot dirien que és massa clara per ser-ho. I és veritat, al servir-la a la copa observarem una cervesa fosca, sense ser negre, un to marró obscur i tèrbol que ens recordara als estanys on anavem a caçar capgrossos quan érem més petits, o la xocolata desfeta de la iaia. L’escuma l’acompanya amb un to torrat, beig, i amb una consistència densa, com de nata muntada, però amb una bombolla gran i present. D’aquest tipus de cervesa ens sobtarà la relació entre la imatge i l’aroma, és una cervesa d’imatge dura, fosca i d’olors frescos, amb tocs torrefactats i molta flaire de llúpol. Aquest últim serà el que ens dominarà i donarà força en nas, deixant la resta d’olors com a acompanyants d’aquest solista, fresc, cítric, floral...

En gust tornarà a predominar l’amargor del llúpol, és amarga amb gustos cítrics i traces subterranies de torrefactes, maltes, un xic de café...i fins i tot un punt aspre i picant final. Com dèiem abans contrasta la imatge amb la resta, és de color fosc o quasi negra, però té la força a la boca i narius d’una bona IPA. És densa i gustosa, però el que sentirem sobretot és l’amargor, sinó recordem malament ens van comentar que té 110 IBU (analitzats, és a dir reals...)

Per acabar, com que hem començat parlant de la gent de Naparbier, amb qui coincidim amb els gustos, la bona cervesa i la bona música, volem dedicar-los-hi aquestes últimes línies. Hem comprovat que també coincidim en altres idees. Com per exemple amb la visió que tenen sobre aquest estat que ens “acull”. També valorem la capacitat que tenen per fer foc nou sobre aquests temps que estem vivint, ells, han patit un d’aquests temibles ERE’s, i se n’estan sortint apostant per la formula de la cooperativa i per fer un producte de qualitat... Des d’aquí els animen i apreciem molt la seva iniciativa!

The Waterboys - This Is The Sea (1985)

A aquestes alçades no anirem a descobrir This Is The Sea, però un àlbum pot ser “eldiscdelasetmana” per diferents raons, i una d'elles és perquè és un d'aquells àlbums que ha sonat tota la setmana dia rere dia sense parar. Aquest ha sigut el cas, la qual cosa no deixa de sorprendrem gratament de tant en tant. I la veritat és tota una gran sort, és una gran sort retrobar àlbums com aquest, que per molt temps que passi, que per molts anys que faci que estan a l'estanteria recoberts de pols, tornen, i tornen més emotius, més profunds, i sonen les cançons una rere l'altre, més punyents, amb més força, amb més rabia... i s'acaba, i el tornes a posar, i surts al carrer i ressona dins del teu cap de forme impecable, brutal...

that was the river...

this is the sea, YEAH, YEAH, YEAH, YEAH, YEAH, YEAH!

http://www.mikescottwaterboys.com

Triverius

Bèlgica 6'8 º
http://www.degraal.be

No acostumen a consumir cerveses de blat, com ja us debeu haver adonat. En general les trobem amb poc cos i poca consistència en boca. És cert que poden tenir el seu moment, com d’altres cerveses que us hem presentat, però a nosaltres aquest moment ens costa trobar-lo.

Així que aquesta setmana, i perquè no sigui dit, hem decidit buscar aquest moment i hem fet el tast d’una cervesa de blat. I quina falta fa, deu pensar algú, cap, però hem de mantenir la nostra mania a obrir ment, i no tancar-nos en un tipus de cervesa o a un país. Per altra banda, ens han assegurat que aquesta, tot i ser de blat, no la podem deixar passar sense fer-la baixar per la nostra gola.

Ens servim doncs una cervesa que alguns catalogaran com a doble blanca, per una banda per la seva imatge i per altra banda perquè és una cervesa amb més càrrega alcoholica del normal per ser una cervesa de blat. Al possar-la a la copa entem el perquè del seu nom, és una cervesa amb una imatge molt clara, amb una escuma blanca de bombolla grossa que desaperaixerà amb rapidesa. De un color molt clar, groc palla pàl·lid, neta, nítida, brillant. Com si encara no li hagués tocat el sol! Al servir la part final la cervesa té un final tèrbol, amb llevat, que fa variar una mica la imatge incial.

L’aroma és fresc i floral, té un punt àcid, tenim la sensació de sentir cítrics, però ja sabeu que el nostre nas ens serveix de ben poc, a un dels dos com a mínim li serveix per recolzar les ulleres. El gust de la cervesa és molt suau, i a risc que se’ns titlli de sexistes, farem un comentari agosarat, l’experiència ens diu que és una cervesa que sol agradar a les noies. Té un puntet amargant, no és contundent, ja que les traces del llúpol es perceben lleugerament, i la malta té poca presència. Té més presència en boca del què esperàvem. Per ser de blat té més cos que una de blat estàndard. Com podeu veure som homes de tòpics. Escorant el cul, l’última tirada que ens havia quedat a l’ampolla li dona un punt més de cos, més gust, més pastos... vaja error de principinats!

L’alcohol queda una mica amagat, tot i que al final fa presència a la nostra boca i al nostre esperit. Cal tenir en compte que les cerveses de blat solen tenir entre 2-3 graus menys!

Acabem atacant als nostres prejudicis, ja que pel que fa referència a les cerveses de blat, en tenim uns quants. Avui hem tastat una bona cervesa tot i ser una cervesa de blat! D’altra banda , i això si que és cert, és difícil trobar una bona cervesa de blat. I aquesta cervesa és de blat i bona! Deixem a les vostres mans l’analisi d’aquestes ultimes paraules, som conscients que poden donar molt de si!