El passat 3 de juny va aparèixer a El Periódico de Catalunya un reportatge sobre Nick Lloyd, un
geògraf de Manchester que es guanya la vida ensenyant als turistes els principals
escenaris de la Guerra Civil a Barcelona. Tot plegat seria normal si no fos
perquè és l’únic. L’Ajuntament no té tours
sobre el tema, i als llocs dels fets només quatre plaques (generalment
d’associacions privades o de particulars) recorden algun esdeveniment aïllat.
L’estranger que té interès en el tema i arriba a Barcelona (sovint amb un
exemplar de l’Homentage a Catalunya
d’Orwell sota el braç) queda ben sorprès. Nick Lloyd també.
La mateixa sorpresa produeix el desconeixement de Max
Aub, intel·lectual de la República que va
ser diplomàtic de la legació espanyola a París i va formar part de la
Secretaría del Consejo Nacional de Teatro. Fou també militant del PSOE i es va
exiliar a Mèxic després de la victòria de Franco. No va tornar a Espanya fins
el 1969, en un breu viatge durant el qual va comprovar que la joventut no en
sabia res, de la Guerra Civil, que el país s’havia venut al turisme i la
televisió i que a la majoria de la gent, dissident o no, l’exili se’ls en
fumia. Tot això ho va explicar en el seu llibre La gallina ciega, i aquesta visió no pactista, de (potser) perdonar
però no oblidar, li donaria una imatge d’home amargat i entestat en el passat
que el perseguiria fins o i tot pòstumament. En temps d’amnèsia “pel bé de
tots” amb figures com aquella no se’n podia fer gaire cosa.
Campo
cerrado és la primera novel·la d’un cicle de sis sobre la Guerra Civil conegut com
El laberinto mágico. Completen la
sèrie Campo abierto, Campo de sangre,
Campo del moro, Campo francés i Campo
de almendros. Entre totes formen un fresc que intenta mostrar la guerra des
de diferents punts de vista a través de dotzenes de personatges, combinant les
figures històriques amb els personatges anònims, sempre des del bàndol
republicà i amb poques concessions al romanticisme o a la propaganda. Concebuda
com un pròleg, Campo cerrado és
l’única que té un personatge principal, Rafael López Serrador, un argenter
castellonenc que arriba a Barcelona al principi de la República.
A través seu assistim als anys previs a l’esclat de la
Guerra Civil i a la descomposició social que en va ser la causa. Es tracta
d’una persona vacil·lant en els seus actes i la seva conducta, que es deixarà
arrossegar pels fets, i adquirirà consciència social però alternant entre
l’esquerra i un patètic grup de Falange. L’última part de la novel·la narra els
fets de 19 de juliol de 1936 i com les milícies populars van aturar l’alçament.
Aquí el personatge principal es dilueix i prenen protagonisme Durruti, García
Oliver, Ascaso o Companys, anunciant l’estil que dominarà la resta del cicle.
Malgrat totes les reivindicacions de què ha estat objecte
en els darrers anys –des de Muñoz Molina a Almudena Grandes, passant per Rafael
Chirbes i... José Maria Aznar!! (sí, heu llegit bé, però d’això ja en parlarem
en un proper post)- la major part de
l’obra de Max Aub continua descatalogada. L’edició de Capitán Swing semblava
anunciar una recuperació de El laberinto
mágico, però han passat dos anys i no han publicat res més. Si volem
trobar-lo l’hem de buscar a les biblioteques i llibreries de vell. Només per
llegir frases com “no había electricidad en Barcelona esa noche (el 19 de Julio
de 1936) pero la luz de las iglesias que ardían les bastaba a las patrullas
para hacer su trabajo”, ja val la pena. Si voleu saber quines eren aquestes
esglésies, llegiu aquest llibre. O pregunteu-li-ho a Nick Lloyd. A l’Ajuntament
no contesten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada