John Grant - Queen of Denmark (2010)

Sentir-se aliè al teu entorn quotidià més proper no deu ser fàcil de portar, i més si aquest entorn és capaç d’estigmatitzar les diferencies que romanen fora de les acceptades per aquest entorn. Suposo que això deu ser una de les raons per les quals en aquests moments l’entorn més proper de John Grant és Göteborg. En aquest primer treball en solitari, l’ex-integrant del grup The Czars, personatge turmentat i de convulsa trajectòria personal, gràcies al suport dels membres del grup Midlake, els quals el recuperen i l’acompanyen en aquest nou viatge, ens presenta una nova obra de reconeixement personal, poètica i romàntica. Un d’aquests àlbums que emociona per la bellesa de les seves cançons, migtemps dotats d’una enorme sensibilitat i que irònicament són capaços de treure el millor d’ell mateix. Un gran disc!

Quan un disc conté tantes bones cançons es fa difícil triar-ne una, així que a partir d'avui, a més a més de posar-vos un video, us donaré l'oportunitat d'escoltarles totes.

http://www.filestube.com/search.html?q=john+grant+queen+of+denmark&select=All

http://www.johngrantmusic.com

De Oude Cam 2009

Bèlgica 6º
Geuzestekerij De Cam

Avui ens prenem una Geuze, recordem que hem parlat diverses vegades d’aquesta forma de fer cervesa. Aquella que esta feta a partir del procés de fermentació espontània... allò de les bactèries fermentant de forma natural el llevat, talment com el “cuento” de l’abelleta que va de flor en flor que se’ls hi explica als nens. Aquest procés sol generar una cervesa de sensacions extremes, o s’odia, o s’estima, bé doncs nosaltres som dels segons. Per nosaltres és un tipus de cervesa que té els seus moments. Per començar cal fer un "reset”, reajustament inicial, per tal que no ens salti tot el sistema al primer glop. Com bé apunta un company que avui la tasta per primer cop, el gust d’aquesta cervesa està més a prop al de la Sidra que al de la cervesa.

Així doncs, un cop hem reiniciat el disc dur, ens servim una cervesa que d’inici es mostra feréstega, de fet, al fer saltar el suro surt un raig d’escuma rabiosa que no ens dona temps a servir-la a la copa. Després de la conya pertinent a la barra, ens servim la cervesa i tornem a observar com la escuma puja rabiosa, amb un efecte ascensor exagerat, puja ràpidament i baixa precipitadament. Ens mostra una bombolla grossa i efervescent que forma una escuma molt blanca, en certa mesura ens recorda al efecte efervescent de certes medicines.

La cervesa és tèrbola i d’un color molt clar, daurada, molt groga, semblant a la palla. L’aroma ens porta directament al mon de la cervesa de fermentació espontània, tot i que aquesta vegada, els tocs àcids i feréstecs, no són tant pronunciats com ens té acostumats. Entra suament per les nostres narius, està suavitzada i és força amable, es deixa tractar.

En boca, inicialment domina la força de l’acidesa, la sensació fresca i salvatge ens omple i necessitem una estona per poder sentir altres gustos secundaris. No és fins al final en que notem l’amargor, i uns tocs cítrics que potser vinculem a l’acidesa de la cervesa. Hi ha un punt final que ens costa d’identificar, alhora, comentem que potser caldria reduir la gasificació, l’efecte efervescent inicial retorna en boca i ens sobta. És una bona cervesa, suau i més tranquil·la ens permet gaudir d’una Geuze d’una forma més amable.

James Blake - James Blake (2011)

Dins d’una atmosfera electrònica i acompanyat per quelcom que podríem anomenar Soul, la metàl·lica veu de James Blake s’entrellaça amb tocs de teclat, clics, blips, i d’altres sons que t’endinsen en un mon desconegut de textures, d’ emocions, i un rerefons de tristesa que et captiva i t’atrapa. La seva veu a vegades robòtica, d’altres entretallada, deixa de ser la part vocal que t’explica la historia, per passar a ser un instrument més. Passada per filtres i acompanyada per cruixits, petits sorolls i percussions minimalistes, forma part del collage sonor final. Aquest jove londinenc de 22 anys, que en un principi podria semblar fred i distant, acaba calant, i et proposa un element sonor més per romandre al sofà contemplant la pluja una grisa tarda de tardor.

http://jamesblakemusic.com

HopDevil Ale

EEUU 6’7º
Victory Brewing Company

Aquesta setmana tornem a la recerca d’una nova cervesa americana. Aquest cop intentarem recorre a altres tòpics per no dir, per enèsima vegada, que un país tant gran alguna cervesa bona ha de tenir. Tot i que hi ha certes propostes americanes que no ens convencen o directament ens sobren, mai negarem l’evidència i sempre estarem oberts a tastar una bona cervesa. Per tant, mentre comencem a pensar quan farem una expedició a tastar cerveses sobre el terreny, millor que ens servim i que tastem la proposta d’avui.

Començant pel començament, l’etiqueta ens dona clara informació del que ens trobarem. És una IPA, hauríem de trobar aquesta dosis interessant d’amargor que ens donen els llúpols. Tanmateix, la imatge que l’acompanya, un llúpol endimoniat, també ens indica clarament cap on anirà el tast d’avui. Un tast que apunta a gustos forts, amb cos i presència.

Ens servim doncs una cervesa que ens dona una imatge interessant i acurada. Observem una escuma moderada, de color veig, que puja amb poca força i acompanyada d’una bombolla petita i poc pressent. El color de la cervesa és fosca, ataronjada, ambre amb tocs marrons. És totalment translúcida, ens mostra un cos clar i net.

En olorar-la, ens mostra un sorprenent aroma de malta, de malta i de malta... i ens sorprèn, perquè esperàvem un cop fort de l’aroma dels llúpols. Tot i així, és cert que, amb poc esforç, podem copsar l’aroma del llúpol, així com tocs cítrics, i un punt de caramel. No deixa de sorprendre’ns però, que per sobre d’aquesta amalgama de gustos que ens deixa una sensació de xarop, distingir tan clarament l’aroma característic de la malta.

En boca notem una barreja interessant de gustos, un punt amarg del llúpol i la presència de maltes torrefactes que hi donen tocs de cafè, de xocolates, de torrat... Ens queda la sensació final de la llengua eixuta, aspre, sense ser empallegosa (tot i l’aroma a xarop). Ens deixa un bon gust de boca, pressent i persistent... té un bon cos!

Acabant el tast i gaudint la cervesa ens acompanya un altre cop bona música, The Who, amb la música que utilitzen en algun dels CSIs. I mentre juguem a esbrinar a quin CSI pertany la cançó, comentem que algun programador televisiu sabia què anàvem a tastar, doncs trobem un encert el maridatge.

Us deixem amb The Who i una juguesca. Ah! I no si val fer trampes. Qui encerti a quin CSI correspon cada cançó, només escoltant la canço, serà obsequiat amb una HopDevil Ale!

The Drums - Portamento (2011)

Superar la barrera del primer disc no deu ser fàcil, exemples de grups que no ho han fet n’hi ha molts, que aquest primer treball compti amb un hit mediàtic com “Let’s Go Surfing” no deu ajudar gaire. El primer contacte va ser recelós, bons nois, fent indie-pop fàcil per agradar a tothom i amb un hit que sona a tot arreu. No trobo que n’hi hagi per tant, mmmm, seran molt bons (tal com resen tots els experts), però em sembla que no m’interessa, ja estic fart de caure en el comprar per comprar. Doncs hi he caigut, m’hi he resistit, ho haig de reconèixer, però aquest segon treball m’ha convençut. Podien haver triat el camí fàcil, tirar de la beta de l’àlbum insuls i més comercial amb una cançoneta que està bé, però no. Més tranquil, més intimista, més a la penombra, ens proposen un treball on valorem totes les cançons per igual, i on el conjunt guanya, guanya cos, guanya profunditat, i guanya a cada escolta. Un d’aquest àlbums en que, quan al cap de l’any repasses les adquisicions anuals, el poses a la pila d’Aquests si!

http://thedrums.com

Winterkoninkske

Bèlgica, 13º
Brouwerij Kerkom

Observant l’etiqueta de la cervesa que avui ens ocupa, ens trobem tres termes que ens situaran ràpidament, que la defineixen de forma breu i senzilla. Ú, es defineix com una Grand Cru, és a dir, una cervesa intencionadament més cuidada, més treballada. Des de Kerkom ens informen que aquesta serà una de les més elaborades de la seva gama. Dos, el seu nom ens diu que és una cervesa d’hivern, és a dir, una cervesa pensada per a moments especials. Solen estar fetes amb més maltes i sobretot jugant molt amb les especies o els condiments. És la cervesa que feien a les cerveseres belgues per acabar la temporada i normalment eren pel consum de la gent de la pròpia cervesera. I tres, es defineix com a “extra strong dark beer”, és a dir, una cervesa fosca, forta. En definitiva, estem davant d’un producte especiat i especial.

Amb aquestes expectatives, ens servim una cervesa que se’ns mostra fosca, molt fosca, però sense arribar a ser negra. Podríem parlar d’un color de caramel cremat, ens recorda al sucre cremat dels flams de la iaia. L’escuma és molt poc pressent, puja poc i desapareix ràpidament per deixar-nos un tel lleuger. L’aroma, tal com ens apunta l’etiqueta, és complexa. Podem copsar-hi traces de regalèssia, la dolçor del caramel, i els aromes d’herbes i maltes. És un aroma suau, on res destaca per sobre de la resta. Tot i la complexitat, no ens dóna un cop fort a les narius, sinó que ens les omple d’una agradable flaire.

El gust segueix la línia de la complexitat aromàtica, ens sorprèn amb les seves diferents notes; per una banda un punt de dolçor, com empallegosa, però també hi trobarem l’amargor dels llúpols i la frescor de les herbes. També ens sorprèn un toc sec, i la consistència de l’alcohol, avui no podem dir que passa desapercebut, podem notar la sequedat alcohòlica que solem trobar en els whiskys. Podem dir que “rasca”. És una bona cervesa, complexa en gust i aroma, però compensada. A mesura que guanya en temperatura guanya en cos, es suavitza, es transforma en un licor de postres, com una ratafia. Al natural, guanya en aroma i en gust.

The House of the Rising Sun (1964)

Sovint arribo a casa i m’atabalo. En arribar em disposo, “estranyament decidit”, a posar música, però romanc badoc i abstret davant la prestatgeria de cd’s. Com de costum, no estic prou inspirat com per trobar el que em ve de gust. La meva innata i crònica indecisió per a decidir la més senzilla de les opcions davant qualsevol quotidiana i simple situació em manté dret, clavat a terra davant la prestatgeria. Des de fa un temps ençà, soc capaç de superar aquest col·lapse gràcies a una petita maquina, una petita maquina on hi tinc emmagatzemada digitalment part de la meva música. Aquest aparell és capaç de triar aleatòriament enlloc meu durant hores sense parar, però de cop, clic, sé exactament el que vull. Obtinc l’inesperat plaer de poder escoltar tot un àlbum sencer, d’escoltar un gran disc, no només una gran cançó, sinó una darrere una altra. He tret la pols als vinils i en poso un. Sonen les cançons, la pols les ha deixat en el mateix lloc, quan s’acaba una, dins el meu cap ja sona la següent, i cada cop ho veig més clar. Com el que us recomano avui. Encara guardo aquest “The House of the Rising Sun” (1964), no és precisament un àlbum, doncs més aviat és un recull de les seves primeres gravacions, l’amateurisme, el desvergonyiment i la visceralitat que es respirar en cada una de les seves cançons ha fet que per a mi hagi sigut i sigui el primer àlbum de The Animals. Permeteu-me. Bestial! La força d’aquest vinil em serveix per donar les gràcies per triplicat. Gràcies al vinil. Gràcies a The Animals, a Eric Burdon i a tota la música dels anys 60. I gràcies a en Llorenç per comprar-lo. I pel clic, gràcies Kiko!

Potser hauria d'haver posat una altre canço, ja que The Animals era més que The House of the Rising Sun, i "The House of the Rising Sun" (1964) era més que The House of the Rising Sun, però bè, un, és com més.

Nøgne 500 IPA

Noruega 10º

Quan vam fer el tast de la cervesa Yeti, us vam comentar el bon gust que hi havia a la cort del Tsar de Rússia per cert tipus de cervesa, aquest fet, diguem-ne capritxós, donà lloc a un nou tipus de cervesa i a una nova manera de definir certs tipus de cervesa. Aquí, per exemple, ens trobem amb una cervesa definida per Nøgne com una Imperial Doble IPA. Ens trobem doncs amb una cervesa fosca i amarga. El gust del Tsar, va fer que la graduació alcohòlica de la cervesa augmentés, la qual cosa evitava la congelació en el trajecte per aquelles fredes terres. Alhora, el procés de les IPAs, que garanteix una millor conservació, suposa una major carrega de llúpol, o sigui més amargor.

En aquest cas el que ens sorprèn, i potser no hauria de ser així, és la procedència. Tastem una cervesa nòrdica, concretament del sud de Noruega. I no ens hauria de sorprendre, ja que, tot i que estem acostumats a buscar cerveses a països de llarga tradició cervesera com Bèlgica, Anglaterra, Alemanya, Txèquia... ens han començat a ensenyar que hi ha grans cerveseres arreu del món, i aquesta n’és un bon exemple.

Ens posen una cervesa amb una molt bona imatge, rogenca, amb un color com si fos de grosella o robí. Amb un roig fosc com si fos un caramel envellit en barrica. L’escuma és espessa, de color blanc, però d’un blanc trencat amb un lleuger to veig. Inicialment ens ofereix un gruix d’un centímetre que es reduirà fins a mostrar un petit tel superficial. L’aroma ens ofereix una olor compensada, en que podem localitzar les traces de malta i de llúpol per igual.

En boca és una cervesa amb una molt bona presència, notem l’amargor clàssica d’aquest tipus de cervesa, però també podem copsar gustos intensament afruitats i amb un regust final picant, o dolçament amarg. L’alcohol està molt ben integrat, és nota i cal vigilar-lo, ja que amb un parell de copes pots quedar ben servit.

Volem destacar la forma acurada de treballar d’aquesta casa. El producte final és mostra amb un cos, amb una presència que ens acompanyarà de forma interessant durant tot el vespre. Nøgne és una gran cervesera, on tots i cada un dels seus productes té una qualitat indiscutible. Celebrem-ho doncs! Tant de bo tots els capricis del Tsar haguessin sigut així.