Jimmy Eat World - Bleed American (2001)

Deixeu-me que us n’expliqui una "d’indis i calbois". Aquesta setmana us recomano un disc diferent, però alhora igual a molts altres. Diferent? Per què, diferent? Jimmy Eat World és un grup de rock nord-americà provinent d’Arizona, que practica un rock-punk agressiu de cançons melòdiques, simples i directes, temes senzills que funcionen d’allò més bé a les radio-formules ianquis. Que té de diferent això? Res. Per a mi la diferència rau en que Jimmy Eat World seria un grup com els altres si no fos per aquest “Bleed American”. Una nota al peu de pàgina. “Bleed American” fou el nom original del disc, el qual va sortir al mercat el juliol del 2001, a partir de setembre del 2001 l’àlbum passar a anomenar-se com el nom del grup. Un disc on no hi sobra cap cançó, totes semblen formar part d’un recopilatori de grans èxits del grup. I això, us agradi més o menys un grup, si que és lloable. Fer un àlbum amb un hit i omplir-lo de palla deu ser complicat, però parir un disc com aquest és per treure’s el barret. Pot ser que el temps l’hi passi factura, però de moment, només n’hi ha prou en posar-lo ben alt i gaudir.

Us deixo amb "A Praise Chorus". Fins la setmana que ve!

Urthel 12

Bèlgica, 11’5º

Aquesta setmana, hem decidit tornar a provar una quàdruple, però aquest cop ens hi hem acostat des d’una altra perspectiva. Aquest cop, abans de començar, hem consultat les nostres fonts. Per una banda internet, i per l’altra, el llibre de capçalera que tot cerveser hauria de tenir, “La cerveza, poesia líquida” d’Steve Huxley. Aquest nou procés i aquest rigor que ens caracteritza, ha posat de manifest l’abast de la nostra ignorància, ja que no tot són matemàtiques i llibres. Ens ha costat entendre i trobar que hi ha darrera d’aquest concepte, per començar, aquesta forma de fer cervesa té molts noms, Grand Cru, Quad, Quadruppel, Bèlgian Strong Drak Ale o simplement Drak Ale.

Ens trobarem doncs una cervesa complexa, amb més maltes, i normalment condimentada amb sucre candi, la qual cosa ens dóna una cervesa més carbonatada i amb més força alcohòlica. I com veurem, aquests trets es mostren amb força en aquesta cervesa.

Ens la servim, i observarem com la carbonatació ens dona una cervesa escumosa, rabiosa, potser en excés. L’escuma és de color blanc trencat, o blanc torrat. La bombolla que veiem a l’escuma i a la cervesa és grossa. El líquid és fosc, rogenc amb tocs daurats, un color ambre fosc, brillant, i que ens mostra un toc de rovell.

L’olorem i potser ens caldrà demanar el comodí malta? Ens donem una mica de temps, ja que la temperatura ambient sempre ens donarà més trets d’identitat. El primer que ens destaca és l’olor alcohòlica, però per sota ens destaquen uns tocs de cítrics i un punt d’aroma fresc. Al mateix temps sentim aromes de malta, aquest cop sense comodí.

En boca seguin sentint la força de l’alcohol, en certa mesura és una cervesa que comença a apropar-se a un licor. Tot i que el color i l’olor ens predisposava a notar un cos brusc, cal dir que no ha estat així. Notarem molt les maltes, amb un tocs d’herba fresca i uns punts cítrics, i una sensació agredolça. La cervesa té un toc dolç i un punt amarg, però molt suau. Segurament és una cervesa per a postres, per acompanyar un bon músic, o dos.

La d’avui és una cervesa on les maltes han guanyat als llúpols, i això ens obre un debat entre nosaltres. Quines cerveses ens agraden més, aquelles que estan altament llupolitzades, com per exemples les IPA? O com les d’avui en que el llúpol pràcticament no es nota? Aquestes cerveses que des del primer moment sentim l’aroma de les maltes bases, el torrefacte, i la xocolata que ens aporten les maltes torrades? Al final, el debat arriba a un punt de relativització i ple de tòpics. Vaja, que si la cervesa és bona, es bona... sigui com sigui! I que hi ha una cervesa per a cada moment i un moment per a cada cervesa!

Salut i bona setmana!

Queens Of The Stone Age - Songs For The Deaf (2002)

Hi ha qui diria que els astres s’han conjugat en certa disposició determinada, hi ha qui ho defensaria a través de la teoria de la relativitat o simplement que alguna divinitat es preocupa perquè certes coses senzillament passin perquè si. Segurament, només es tracte que les afinitats s’atrauen talment com imants i donen pas a aquestes grates coincidències. Hi ha molts exemples a la història de la música on s’han donat trobades màgiques, espectaculars, emotives... em venen molts grups al cap, binomis, trinomis, grups de músics consagrats, trobades de llegenda, aquest tema donaria fàcilment per dedicar-li tot un blog sencer, però aquesta no és la meva intenció, ni ho és comparar aquest disc i aquesta formació amb ningú, tant sols vull recomanar un disc i explicar quatre, bé, dues curiositats.

Certament, potser no és un dels millors àlbums de la història de la música, segons... bé, tant me fot, però va ser un moment únic i des de del meu punt de vista va donar a lloc a un àlbum totalment recomanable. Serà difícil que Josh Home, guitarra i ànima del grup, torni a reunir al peculiar, per anomenar-lo d’alguna manera, Nick Olivieri, ex-baixista i ex-company a Kyuss; el qual va expulsar del grup perquè en un mig d’un concert a la sala Razzmatazz de Barcelona va començar a tirar ampolles al públic; al carismàtic i enorme “frontman” de Screaming Trees Mark Lanegan, i sobretot, recuperar al ex-Nirvana Dave Grohl a la bateria. Tot això donà lloc a un disc de rock’n’roll compacte, potent i contundent, amb ritmes de guitarres agressius i contagiosos.

"No One Knows"


"Go With The Flow"



Bona revetlla, i fins la setmana que ve!

La Safranaise

Bèlgica 7º

Últimament estem recurrents amb el tema de la llei de la puresa, no és per fer la guitza als alemanys, que també, però que algú ens vulgui imposar una única forma de beure/ veure aquest món, o d’altres, no ens agrada, bé més que agradar-nos o no, senzillament entenem aquest món, o d’altres, d’una manera diferent als alemanys, i a d’altres... per altra banda el nostre subconscient deu ser molt conscient... sobretot després d’algunes cerveses. Tanmateix ens adonem que ens repetim, ja que és de la mateixa casa que “l’Amarante”, la Millevertus. Serà el tema de la llei de la puresa? Serà el ingredient sorpresa? Serà l’etiqueta?... no, això últim segur que no, ja que al nostre entendre, no és tant encertada com la de “l’Amarante”.

Així doncs, avui tastarem una d’aquelles cerveses que ens sorprenen perquè es desmarquen dels gustos als quals estem acostumats. I és que aquesta cervesa està feta amb un condiment el qual solem relacionar més amb la alta cuina valenciana, el safrà. El notarem en el gust, però també en el color, avui la cervesa serà especialment groga, d’un groguenc tèrbol, un groc més intens que el que ens solen trobar en altres cerveses. És com si fos color palla, d’un daurat pàl·lid. Ho sentim molt, però avui no hi ha ambre.

Al servir-la ens fa poca escuma, és poc efervescent i desapareix amb facilitat. L’aroma que ens dona és fresc, floral, amb tocs cítrics i especiada. Serà el safrà? A què fa olor el safrà? Quin gust té el safrà? És un tema que ens té preocupats, el safrà només es fa servir com a colorant? El punt fort d’aquesta cervesa és el seu fort aroma, perfumat i penetrant. Com si oloréssim el ram de la Geganta, bé això deu ser frissança de Santes. Tot i que el gust és amable i suau, no té la força que sentim en flairar-la, aquest contrast ens agrada. La sentim lliscar sobre les pupil·les i que ens hi deixa un lleu toc picant i un final amarg i sec. Tot i ser de gust suau, l’aroma puja des de la boca cap a les narius per mantenir la seva presència.

Ens ha deixat una lleugera sensació de sequedat i amargor, tenim la percepció d’haver fet neteja de boca. Es manté persistent sobre la llengua i va desapareixent de forma lenta. Hem de dir, però, que estem a final de curs, que ens costa trobar les paraules i emocionar-nos, tenim la sensació que altres dies ens ha captivat més. Cal dir també, que de vegades l’estat d’ànim influeix de forma determinant sobre com beure/ veure les coses... potser si cap al nord, o a l’oest, hi fes més sol, beurien/ veurien les coses d’una altra manera, potser...

Nocolas Jaar - Space Is Only Noise (2011)

Es pot anar des de Erik Satie, passant per Chick Corea travessant diferents formes musicals fins arribar a Luomo, passant per Markus Nicolai? La resposta és Nicolas Jaar. Això que pot semblar un jeroglífic i la seva resposta, és la manera de voler descriure el que se sent escoltant l’últim treball d’aquest jove, 21 anys, novaiorquès d’arrels xilenes. El petit Nicolas se’ns a fet gran, gran en tots els sentits, madur, ja que només la maduresa i la serenitat pot donar com a resultat una obra d’aquestes dimensions, i gran per enorme. Enorme qualitat des del principi fins al final, capaç des de l’electrònica connectar a través d’empelts de clàssica, jazz, blues i crear un tot compacte a partir de peces tranquil·les, elegants, brillants, que no et deixen indiferent, que et fan parar l’orella i descobrir que hi ha molta bellesa al darrera.

"Space Is Only Noise If You Can Sea"

Yeti - Imperial Stout

EEUU, 9'5º

Mal influenciats per la industria cinematogràfica d’Estats Units, hi ha qui pensa que en aquell país només hi existeix una sola marca de cervesa, nosaltres érem uns d’aquests, res més lluny de la realitat, i per tal d’esmenar aquest greuge condicionat, seguim recomanant cerveses d’aquest país d’una qualitat innegable. La proposta d’aquesta setmana és la Yeti de la cervesera Great Divide Brewing Co.

Aquesta casa cervesera situada ben bé al mig de l’oest americà, a Denver, Colorado, ens presenta una cervesa amb una etiqueta amb força informació sobre el que anem a tastar, sobre quines precaucions hem de prendre , i recomanacions sobre amb que l’hem d’acompanyar, “Suggested food perings: grilled steaks, strong/ salty blue chesse, chocolate”.

Així doncs ens servim, el primer que ens trobem és una cervesa fosca, petroli, bé de fet hem de ser clars, més que mai és una cervesa negra! Per començar ens mostra una escuma molt torrada, veig fosc o fins i tot marró, com de xocolata amb llet. Aquesta escuma ja ens dona un gust amarg, fort. La cervesa és efervescent, l’escuma puja dos dits i es manté resistent, aguanta densa mentre xerrem d’ella... i d’altres coses!

L’olor és espectacular hi podem copsar molts matisos, malta torrada, cafè, xocolata... el color no enganya, aquest cop no podem ser tant poc precisos com quan diem ambre... és negre, i el negre és negre i només negre! Evidentment això comporta que és absolutament opaca, no deixa passar la llum.

Imperial Stout també coneguda com Imperial Russian Stout, és un tipus específic de cervesa, extremadament fosca i amb una alta graduació alcohòlica. Fou fabricada per primera vegada al segle XVII a la fàbrica de cervesa Thrale a Londres, per exportar-la a la cort de Caterina II de Rússia. La major graduació alcohòlica era necessària per evitar la congelació de la cervesa durant el transport gèlid per la mar Bàltica.

Pel que fa al gust segueix sense enganyar, com a bona Stout, millor dit Imperial Stout, és una cervesa aspre, amarga, amb molt de cafè i amb tocs de xocolata. Aquesta és de campionat, tot i que som conscients que les cerveses negres amb aquesta força solen tenir un públic limitat. És una cervesa que s’ha de menjar amb forquilla, la podem mastegar, cap al final ens deixa una sensació seca, eixuta, i ens aflora el gust a regalèssia. Seguint amb la comparació amb el cafè ens dona la sensació del gust final d’un “Ristreto”... Xarop, ens diu un company de barra... cert, és xarop. És xarop de cafè!

No volem acomiadar-nos sense comentar que aquesta cervesa a agafat el nom d'un carismàtic personatge que viu a l'Himalàia, el qual s'ha fet famos per les seves lluides intervencions a la saga de "La Guerra de les Galaxies". El vam anar a veure i va tenir la gentilessa de signar-nos una cervesa, nosaltres l'hi vam fer entrega de la samarreta oficial del The Drunk Monk.

Publicat per Moisès i Joan.

Low - Things We Lost In The Fire (2001)

Decepció… és difícil parlar en termes absoluts quan es parla de coses tan subjectives i intangibles. Hi ha grups que escoltes la seva música i et captiven, però després els veus en directe, i no arriben a emocionar-te, per no dir que... deceben. Decebre? Qui decep? Pot ser que hom a vegades dipositi masses expectatives envers algú, i qui decep no es mereix tal exigència? No confonem. Pel fet que t’agradi quelcom, tenim el dret d’exigir-l’hi sempre que sigui del nostre grat. No és un punt egoista això?

Tot això ve arrel de la meva assistència a l’últim Primavera Sound, vaig anar-hi amb ganes de sentir certs grups, i els que més ganes tenia de veure en directe, menys em van agradar. O potser, aquells dels que menys esperava em van agradar més? Qui sap? El que si és cert, és que sempre m’havia fet una mica de mandra anar a un concert de Low, per allò que quan vas a un concert vols rock’n roll. No era un dels grups que volia veure, però potser és un dels concerts que em va agradar més.

Per escoltar Low s’ha de tenir paciència, no tenir presses. Low és lentitud, melodies tristes i arranjaments minimalistes. És una altra manera de veure la música d'avui, anteposant la lentitud al frenètic ritme de vida actual. Són silenciosos, senzills, austers, però no per això deixen de ser interessants, profunds, reveladors.

"Sunflower"

Wit Goud - Witloffbier

Bèlgica 8º

Hi haurà qui dirà que estem bojos, hi haurà qui pensarà que ens hem begut l’enteniment, hi haurà qui creurà que la victòria de fa una setmana ens a provocat una demència irreversible. Hi ha qui pensa que no tot és possible. Hi ha qui pensa que les cerveses s’han de fer seguint aquells principis que parlen d’utilitzar només aigua, malta, llúpol i llevats... Vaja, els que només creuen en la Llei de la puresa, Reinheitsgebot en alemany, de 1516.

Aquesta Llei, dictada el dia de Sant Jordi del 1516, per Guillem IV, Duc de Baviera, tenia com objectiu controlar l’elaboració de la cervesa, que s’havia tornat molt caòtic, i el conseqüent perill per la salut pública. Un cop passat el temps, aquesta manera de fer, pot haver arribat a generar una limitació en l’aportació de nous gustos o aromes a aquesta beguda mil·lenària. Sort que els belgues van decidir no fer excessiu cas a aquesta norma, i ens han ensenyat que hi ha tot un ventall de possibilitats a descobrir, dins i fora, d’aquesta llei.

Tot això ho diem perquè la cervesa que us proposem avui, és una cervesa que entre els seus ingredients hi trobem endívia. Aquí, el mestre cerveser ha intentat trobar una amargor diferent, ha cregut que aquest producte pot aportar a la cervesa un toc interessant.

Cichorum endívia és una planta herbàcia de la família de les asteràcies, conreada per les seves fulles amargues utilitzada en amanides, com febrífugo i estomacal, especialment la varietat anomenada amarga. La seva arrel té també propietats aperitives, febrífugues i estomacals.

De moment observem una cervesa amb una escuma rabiosa, potent i efervescent, que es manté estona a la copa. L’escuma té un color blanc trencat, un punt veig clar. El color de la cervesa és Ambre, ens recorda una mica a la mostassa, i es mostra tèrbola i amb molt de pòsit.

L’aroma és àcid, agresta, i no detectem llúpol. Tenim la sensació de tenir a les mans una cervesa tipus Geuze, el punt àcid i la sensació de camp ens hi fa pensar. Un cop a la boca tot canvia, aleshores ens recorda a una Trippel, i més específicament a la Chimay Tripple, amb el seu gust compensat, amb notes d’herba (les maltes), però amb una amargor suau, diferent a la que li dóna el llúpol, que sol ser més brusca. Té un regust picant, notem amb certa força la bombolla en boca. Tot i això li trobem a faltar una mica de cos, que es mantingui en boca i que no desaparegui tant ràpidament.

La veritat és que ens recorda l’amargor que sentim al mossegar l’endívia, tot i que si no ens ho haguessin dit potser no hi haguéssim pensat. És de les cerveses que millora al anar agafant la temperatura ambient, ens dona una mica més de cos, més força en l’alcohol i en l’amargor vegetal de l’endívia. Se’ns dubte, un experiment que val la pena provar.

M. Ward - Transfiguration of Vincent (2003)

Ara fa una setmana estava esperant de forma indolent davant d’un escenari l’actuació d’un artista esperat, esperat, però que el pas del temps havia convertit l’espera en una indiferència involuntària. Ho reconec, no estava realment preparat per veure’l, tot i que feia temps que ho desitjava. La primera mitja hora de concert em va deixar clavat al terra com si m’haguessin etzibat un cop de martell al cap. Ull! Mathew Stephen Ward a l’escenari! M.Ward pels amics. Compositor i músic que ha anat creixent amb el temps, des dels primers àlbums en solitari, fins als darrers, acompanyat per una banda solvent, que la consolidat com un dels grans de l’escenari de la música actual.

El món “wardià” creix des de l’emoció passant per la nostàlgia, agafant el folk i el rock d’arrels nord-americanes per tornar-te’l com a quelcom madur, com a moment culminant perdut en el temps. Quelcom provinent del passat, però més actual que mai. Aquesta guitarra Gibson que sona vella, a quelcom anyenc, aquesta veu que et xiuxiueja de manera afònica, que agonitza per transmetre’t el sentiment de manera colpidora. I per sobre de tot, les cançons, aquestes cançons que t’enganxen i et posen la pell de gallina i no et canses mai d’escoltar. Señoras y señores! Con todos Ustedes, M.Ward!

Us deixo amb "Sad, Sad Song".

No volia acomiadar-me sense dir una cosa més. Transfiguration of Vincent és el seu millor àlbum, amb el permís de Post War, es clar. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Així que també us deixo amb "Right In the Head" de l'àlbum Post War (2006).





Fins la setmana que ve!

O'Haras Irish Pale Ale

Irlanda 5'2º

Fa temps que tenim ganes de fer un tomb per la nostra estimada Irlanda, no en va hi hem anat diverses vegades. Ho hem fet atrets pel seu paisatge, per la seva turbulenta història i evidentment per la seva mítica Guinness. De fet, volíem tornar-hi per intentar descobrir que hi ha quelcom més, a part d’aquesta meravellosa Porter (Encara que hi hagi “persones” que no ho considerin així). Ens han parlat d’algunes cases cerveseres de qualitat, com per exemple la Galway Hooker, provinent, com el seu nom indica de la part oest d’aquesta preciosa illa. Però avui l’hi dediquem el nostre espai a una altre casa cervesera situada al sud de Dublín, a mig camí de Cork. La Carlow Brewing Company, i més concretament a la seva O’Haras Irish Pale Ale.

Una casa que, la veritat, no coneixem gaire i en tenim poques referències, haurem de demanar al nostre mestre cerveser de capçalera que ens en faci cinc cèntims... Per tant fem un tats a cegues, potser fem una grata descoberta, així que ens servim aquesta Irish Pale Ale, on a l’etiqueta destaca que està feta amb el procés Dry Hopping. Ens trobem una cervesa amb una escuma mesurada, blanca, que deixa petja al vidre. No es mostra densa, més aviat podem observar moltes bombolles que trenquen a la superfície de l’escuma.

De color és rogenca, ataronjada, com d’un ambre fosc que brilla i deixa passar la llum. Depèn de com la mires, sembla ben bé un tros d’ambre, fins i tot, per un moment ens ha semblat veure-hi una formiga del cretaci superior. L’aroma que sentim respon al procés del Dry Hopping, però de forma tamisada, sentim els llúpols juntament a olor de fruites, de cítrics, i un toc aromàtic que en certa mesura ens sorprèn i/o ofèn. També notem un lleuger aroma de maltes, de malta base sense torrar.

Té un gust lleugerament amarg i un toc de llúpol. Per ser una Dry Hopping el gust és suau, i l’amargor del llúpol no destaca de forma evident. Fet que ens fa suposar que amb el Dry Hopping han buscat únicament l’aroma, i que segurament han treballat molt poc amb el llúpol per aportar amargor i gustos. Aquesta amargor és lleugera, molt cap al final. Té poc cos i un gust que no es manté a la boca molta estona, és una cervesa fresca i correcta però que no ens emociona, però això no ens farà defallir en la nostra creuada particular... Bé, seguirem buscant una cervesa irlandesa de qualitat per demostrar que hi ha quelcom més enllà que la mostra estimada Guinness. Haurem d’apropar-nos per Galway... Ara tenim una nova excusa per tornar-hi!