Wit Goud - Witloffbier

Bèlgica 8º

Hi haurà qui dirà que estem bojos, hi haurà qui pensarà que ens hem begut l’enteniment, hi haurà qui creurà que la victòria de fa una setmana ens a provocat una demència irreversible. Hi ha qui pensa que no tot és possible. Hi ha qui pensa que les cerveses s’han de fer seguint aquells principis que parlen d’utilitzar només aigua, malta, llúpol i llevats... Vaja, els que només creuen en la Llei de la puresa, Reinheitsgebot en alemany, de 1516.

Aquesta Llei, dictada el dia de Sant Jordi del 1516, per Guillem IV, Duc de Baviera, tenia com objectiu controlar l’elaboració de la cervesa, que s’havia tornat molt caòtic, i el conseqüent perill per la salut pública. Un cop passat el temps, aquesta manera de fer, pot haver arribat a generar una limitació en l’aportació de nous gustos o aromes a aquesta beguda mil·lenària. Sort que els belgues van decidir no fer excessiu cas a aquesta norma, i ens han ensenyat que hi ha tot un ventall de possibilitats a descobrir, dins i fora, d’aquesta llei.

Tot això ho diem perquè la cervesa que us proposem avui, és una cervesa que entre els seus ingredients hi trobem endívia. Aquí, el mestre cerveser ha intentat trobar una amargor diferent, ha cregut que aquest producte pot aportar a la cervesa un toc interessant.

Cichorum endívia és una planta herbàcia de la família de les asteràcies, conreada per les seves fulles amargues utilitzada en amanides, com febrífugo i estomacal, especialment la varietat anomenada amarga. La seva arrel té també propietats aperitives, febrífugues i estomacals.

De moment observem una cervesa amb una escuma rabiosa, potent i efervescent, que es manté estona a la copa. L’escuma té un color blanc trencat, un punt veig clar. El color de la cervesa és Ambre, ens recorda una mica a la mostassa, i es mostra tèrbola i amb molt de pòsit.

L’aroma és àcid, agresta, i no detectem llúpol. Tenim la sensació de tenir a les mans una cervesa tipus Geuze, el punt àcid i la sensació de camp ens hi fa pensar. Un cop a la boca tot canvia, aleshores ens recorda a una Trippel, i més específicament a la Chimay Tripple, amb el seu gust compensat, amb notes d’herba (les maltes), però amb una amargor suau, diferent a la que li dóna el llúpol, que sol ser més brusca. Té un regust picant, notem amb certa força la bombolla en boca. Tot i això li trobem a faltar una mica de cos, que es mantingui en boca i que no desaparegui tant ràpidament.

La veritat és que ens recorda l’amargor que sentim al mossegar l’endívia, tot i que si no ens ho haguessin dit potser no hi haguéssim pensat. És de les cerveses que millora al anar agafant la temperatura ambient, ens dona una mica més de cos, més força en l’alcohol i en l’amargor vegetal de l’endívia. Se’ns dubte, un experiment que val la pena provar.