Ara fa una setmana estava esperant de forma indolent davant d’un escenari l’actuació d’un artista esperat, esperat, però que el pas del temps havia convertit l’espera en una indiferència involuntària. Ho reconec, no estava realment preparat per veure’l, tot i que feia temps que ho desitjava. La primera mitja hora de concert em va deixar clavat al terra com si m’haguessin etzibat un cop de martell al cap. Ull! Mathew Stephen Ward a l’escenari! M.Ward pels amics. Compositor i músic que ha anat creixent amb el temps, des dels primers àlbums en solitari, fins als darrers, acompanyat per una banda solvent, que la consolidat com un dels grans de l’escenari de la música actual.
El món “wardià” creix des de l’emoció passant per la nostàlgia, agafant el folk i el rock d’arrels nord-americanes per tornar-te’l com a quelcom madur, com a moment culminant perdut en el temps. Quelcom provinent del passat, però més actual que mai. Aquesta guitarra Gibson que sona vella, a quelcom anyenc, aquesta veu que et xiuxiueja de manera afònica, que agonitza per transmetre’t el sentiment de manera colpidora. I per sobre de tot, les cançons, aquestes cançons que t’enganxen i et posen la pell de gallina i no et canses mai d’escoltar. Señoras y señores! Con todos Ustedes, M.Ward!
Us deixo amb "Sad, Sad Song".
No volia acomiadar-me sense dir una cosa més. Transfiguration of Vincent és el seu millor àlbum, amb el permís de Post War, es clar. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Així que també us deixo amb "Right In the Head" de l'àlbum Post War (2006).
Fins la setmana que ve!
Fins la setmana que ve!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada