Catalunya 5,5º
http://masia-agullons.com
Fa temps que aquesta cervesa, o si més no alguna de les cerveses d’en Carles d’Agullons haurien d’haver estat entre un dels nostres tasts. Però la veritat és que hi ha un petit handicap, o millor dit dos. Per una banda hi ha l’handicap de la producció, fan una quantitat limitada de litres, aquella que els permet fer entre dos persones. I per altra banda, hi ha l’handicap de ser una cervesa de qualitat, sí és que d’això se li’n pot dir un handicap, fet que fa que la demanda sigui elevada i per tant una mica difícil de trobar al mercat. Cal anar doncs a llocs molt concrets per poder-la tastar!
Un dels llocs on la podem tastar, i que és de visita imprescindible per a aquells que els agrada la cervesa, és la pròpia masia d’Agullons. Fa uns mesos vam tenir el plaer de visitar-los i de tastar les cerveses que fa en Carles. Es poden veure les instal·lacions i rebre les explicacions directament del mestre cerveser, i alhora es pot gaudir de la cuina a la cervesa que fa la Montse, pa amb llevat de cervesa, amanida amb vinagreta de cervesa, cuixa de porc al forn de llenya a la cervesa... i de postres uns pastissos impressionants. Tot regat amb la Pura, la Bruna, la Dalmoro o la Setembre, la cervesa que avui ens ocupa. Per a aquells que us animeu podeu trobar el contacte a la seva senzilla web.
Mentre salivem amb aquests records, sentim la veu del mestre, que ens ha vist amb l’ampolla a la mà, “deixeu-la oxigenar...” Obrim l’ampolla i mentre deixem que l’oxigen faci la seva feina comentarem el procediment d’aquesta cervesa. Avui tastarem una cervesa que neix del resultat d’un cupatge entre la Pura, una cervesa tipus Ale feta per en Carles, i una cervesa làmbica portada de terres belgues. Aquest cupatge es produeix a la seva masia de Mediona, arrodonint el procés amb una segona fermentació en barriques de roure. Aquesta segona fermentació es produeix al celler de la masia, i l’etiqueta de l’ampolla de la cervesa ens ensenya una imatge de com se’l van trobar en arribar a la masia. Certifiquem que actualment està en molt millors condicions.
Ens servim la cervesa en un got per a una geuze o làmbica, i mentre acaba d’oxigenar-se, els nostres sentits aniran copsant les primeres percepcions. Observarem que agafa algunes característiques de les lambiques, per una banda la poca presència d’escuma, pràcticament no en fa, i veiem com puja una bombolla gran que ens deixa una petjada com de sabó, amb grans bombolles que desapareixen ràpidament per deixar un lleuger tel blanquinós. Per altra banda pren d’aquestes també un punt tèrbol en el color, un color que per altra banda és fort, entre ataronjat i groguenc. L’aroma també ens mostra la característica acidesa de les geuzes, i en aquest cas destaca un punt marcadament cítric, com de taronja o de pell de taronja.
En boca és d’entrada molt fresca, i sobte la poca presència de bombolla, que pràcticament és inexistent en el tacte amb llengua, tot i que ens dona un punt picant. La cervesa és densa al paladar, molt melosa, amb certa sensació de cos de xarop. Té una amargor final suau i un equilibri constant entre tots aquest gustos. Ens arriba també el gust de taronja que sentíem a la pituïtària... Tot i això, cal ser conscients que no estem davant d’una cervesa “normal”, ja hem dit moltes vegades que els que vulguin apropar-se a les guezes, món per altre banda molt interessant, han d’anar amb la ment ben oberta, ja que en aroma, en cos i en gust, solen estar molt allunyades del que estem acostumats.
Per acabar, ens quedem amb la sensació d’estar tastant una de les millors cerveses que es produeixen al nostre país, per alguna raó, conjuntament amb una de les cerveses de la casa Guineu, és una de les poques cerveses que es poden arribar a trobar en les millors cerveseries de Brussel·les. Aquesta cervesa es el producte del treball meticulós i pacient de la gent d’Agullons, un exemple d’aquesta cura, és l’etiquetatge manual i numerat a mà de cada una de les ampolles que produeixen. Per treure’s el barret.
