Brew Dog Hardcore IPA

Escocia, 9'2º

Aquesta setmana ens hem posat el “kilt” i hem viatjat a terres escoceses. Feia setmanes que teníem un dubte a resoldre. Partint de que el whisky es fa amb malta, i a Escòcia es fan molt bons whiskys, això ho diem d’oïda, teòricament haurien de tenir alguna cervesa de Nivell C. Així que ens apropem a la nevera de les cerveses no belgues i en fixem amb les “Brew Dog” (Traduït literalment: Cervesa per a gossos), ens mirem i movem el cap afirmativament tot arquejant la cella esquerra, assentim mentalment, aquesta és la nostra.

Hem d’aclarir un punt, sinó pot semblar que ens falta un bull, després de tant temps davant les neveres, ens deu haver afectat la poderosa llum blanca que prové del seu interior i ens ha dotat de certs poders, com la facultat de comunicar-nos de forma telepàtica, mig gossos, mig jedis.

No ens desviem! Avui retornarem al llúpol, per provar una cervesa de la gama alta d’IBU, és a dir, l’índex que determina l’amargor de la cervesa. Per posar un exemple, una Triple o una Dubbel, sol estar entre els 20-35 IBUS, i una Stout oscil·la entre els 40 i els 90 IBUS. En aquest cas, la cervesa que hem escollit, en té 150!

Agafem la cervesa, les dues copes i ens encaminem cap a la nostra taula de treball, l’aboquem a les copes dubtant si fer servir “elteoremadeloscatetos” o si fem servir la versió revisada pel mestre Sven. Aquesta versió l’anomenarem “elteoremasven”. Aquest consisteix en dos passos, un primer pas posant la copa a uns 20º i un segon posant la copa a 90º. Observem com puja l’escuma mentre un dels dos comenta, totes són iguals...Ei, no parlo de dones, em refereixo a l’escuma, ens mirem tot arquejant les celles. Arribats a aquest punt, tenim la sensació de repetir el discurs, l’escuma puja ràpida, té un descens més o menys lent, per acabar deixant una lleugera petja a la superfície. En tot cas observarem una escuma poc expressiva, innovem conceptes, que acaba amb el tel i l’anell de rigor, mantenim discurs

La posem sota la llum directa per observar-ne el color. No és molt torrada, pren un color entre una cervesa rossa i una cervesa rogenca. És ataronjada amb tocs vermellosos, robis. Definitivament, acordem que el color és l’ambre, i decidim buscar-ho, viquipegem una mica i trobem que:

L'ambre és un color taronja-groguenc anomenat així pel material conegut com a ambre. Per això, l'ambre pot referir-se no només a un, sinó a tota una sèrie de tonalitats de taronja, ja que la resina fossilitzada que li dóna nom varia des de gairebé el groc quan és recent a tocar el vermell quan envelleix. El color s'utilitza en semàfors i en senyals intermitents d'automòbils.

Per una vegada estem d’acord, serà una definició que ens serà molt útil pel seu alt grau d’indefinició. Es refereix a tota la gama dels taronges! Això ens traurà de molts emboIics, en cas de dubte, Ambre!

Millor que ho deixem i seguim amb el tast. Ens apropem la copa a la nàpia i comencem a notar la força d’aquesta cervesa, té un aroma impressionant, és el característic d’una IPA, fortor de llúpol, però amb un toc especial que li dona un caràcter diferent. A més a més del llúpol, olorem un toc d’herba fresca, talment com si es tractés d’un prat de muntanya, és un aroma molt fresc que ens promet una bon tast.

Molts cops parlem del llúpol sense acabar d’explicar que li aporta a la cervesa. A part de la seva propietat com a conservant, aquest li aportarà amargor, gust i aroma. Per això cal incorporar la flor en tres moments diferents. A l’inici de l’ebullició, que ens aportarà l’amargor. Vint minuts abans de finalitzar l’ebullició, que ens donarà el gust. I pocs segons abans d’apagar el foc, per impregnar el líquid de l’aroma.

La cervesa millora en boca, és una cervesa destacadament amarga, l’IBU no enganya!, com deia l’anunci. Clarament trobes en el gust la força del seu aroma. Deixa un final aspre i sec a la llengua, un cop. Tot i que no podem obviar que té una entrada amb un regust a fruita, potser cítrics, que a mesura que agafa temperatura prendrà més presència, hem de tenir clar que la força d’aquesta cervesa és l’amargor, potser d’aquí li ve el nom “hardcore”? Ah! Per cert, no ens oblidem que té 9º, a vegades les sensacions ens ceguen i acabem com acabem.

Avui hem trobat una grata sorpresa a terres escoceses, sense la necessitat d’aixecar cap “kilt”! Salut i fins la setmana que ve!

Thin Lizzy - Thin Lizzy (1971)

Aquesta setmana he tret la pols a un d’aquests àlbums que de tant en tant tornen. Segurament no és el seu millor àlbum, però és l’àlbum amb el que vaig descobrir Thin Lizzy, i el culpable de seguir-los fins a dies d’avui. És un d’aquests àlbums especials que no em canso mai d’escoltar. Trobem uns Thin Lizzy suaus i embrionaris, on comença a destacar la personal veu de Phil Lynott, aquesta veu sentida i trencada que t'arriba i t'emociona, acompanyat només per guitarra, baix, i bateria. Com molt bé explica, de forma subtil, la portada del disc, això passava a Dublín, a finals dels anys seixanta, època de cabells llargs i roba estrafolària. El so més dur, utilitzant dues guitarres melòdiques, no es definiria fins més endavant, fins a l’època del també recomanable “Jailbreak” (1976).

En aquesta primera formació hi trobem a Phil Lynott, veu i baix, Brian Downey, bateria i Eric Bell, guitarra elèctrica. Thin Lizzy i el carismàtic Phil Lynott sempre han estat un grup força estimat, tant per altres grups, com pel seu públic. Exemple d’això és l’estàtua a mida real de Phil Lynott que es pot trobar tot passejant pels carrers del centre de Dublín per recordar la figura d'aquest magnífic músic.

Us deixo amb un dels seus primers èxits, “Whiskey in the Jar”, versió d’una cançó tradicional irlandesa.
www.thinlizzyonline.com

Naps i cols

Debat sobre la cervesa, extret del programa Para todos la 2, de La 2 de Televisió Espanyola.




Debat sobre cerveses from Joan Lleonart on Vimeo.

L'anjub 1907

Catalunya 5º

Aquesta setmana tornem a una de les moltes i bones cerveses artesanes catalanes. Quan vam fer el tast de la Montserrat de la Guineu, vam escriure sobre la incipient cultura cervesera catalana i de les moltes cases que estan sorgint darrerament i que comencen a fer cervesa de qualitat.

A l’hora de parlar de la cervesa artesena catalana, traurem pit, però intentarem no cometre l’error de caure en ridículs debats d’identitat. Caure en un xovinisme ranci està fora de lloc, seria com entestar-se a equiparar l’apassionant mon de la canya i la tapa amb el de la cervesa artesana. O com comparar naps i cols. Baldrich no te'n fadis, perdona'ns, només és una frase feta. Està clar que són dues coses completament diferents. Això s'enten companys?

Dit això, passem al tast d’aquesta cervesa elaborada per tres amics de les terres de l’Ebre, concretament de Vinebre, que després de diverses proves han trobat una recepta que ens complaurà amb mesura.

Per cert, avui fem el tast amb un nou assessor, de fet hem envaït la seva nova casa i ens acomodem al costat d’una càlida llar de foc per anar tastant aquesta i alguna altre cervesa. Ens servim a la copa una cervesa que és mostra generosa amb l’escuma, tot i que dona temps a veure una escuma blanca i amb una bombolla grossa que desapareixerà amb certa rapidesa. El color és molt clar, pàl·lid, com de mel de romaní o de mil flors, daurada.

És una cervesa tèrbola, amb una ració considerable de pòsit. Aquest és un tret típic de les cerveses artesanals. Al no estar pasteuritzades no maten el llevat i permeten una fermentació a l’ampolla que ens aportarà una mica més d’alcohol i sobretot una gasificació natural. El pòsit donarà un últim glop amb més gust, amb més força i diuen que més energètic... Aquí hi ha literatura per a molt, ja que, hi ha qui buscarà aquest gust, i hi ha qui refusarà l’últim glop i us dirà que és millor deixar-lo a l’ampolla. En tot cas és d’aquelles coses que cal provar per fer-te’n un criteri propi.

Acostem la copa als llavis per poder notar un aroma amb un lleuger toc de llúpol, aquest és suau i amb certa mesura afruitat. En boca és correcte, destaca el toc que li dona el llúpol, amb una marcada amargor que ens deixarà un punt aspre al final de la llengua. Al mateix temps és fresca, entra amb facilitat, ens fa pensar en que ha de ser una bona cervesa per aperitiu, per un calorós dia d’estiu.

Acabem la cervesa retornant al debat del principi, sembla que en aquest punt avui no tindrem acord. La discrepància, sense desmerèixer la cervesa, és si la sobrevalorem per ser catalana o més ben dit si la tindríem en la mateixa consideració si fos d’un país amb forta cultura cervesera...Més enllà d’aquest debat, cal reconèixer el valor d’aquesta cervesa i de la capacitat dels nous mestres cervesers de casa nostra. Anem per bon camí.

http://www.lanjub.com

The Bundles - The Bundles (2010)

Entenc que existeixi el “mainstrean” (corrent principal), és raonable i comprensible que en tota societat hi hagi un gruix de gent que els hi agradi les mateixes coses. Ara, m’enutja la cultura del “mainstrean” quan amaga darrere la necessitat de certes estructures per controlar a la gent de forma borregada, per un interès econòmic i de poder. Suposo, que aquesta és una de les raons per les quals fujo de les radio-formules i de tot el que faci tuf a corrents principals.

Hi ha moltes coses interessants més enllà del “mainstream”, i per a mi una d’elles són The Bundels i sobretot Kimya Dawson. Possiblement més coneguda com a responsable, conjuntament amb Adam Green, dels The Moldy Peaches, aquí la trobem treballant amb Jeffrey Lewis per donar forma a aquest nou projecte.

Cal dir, però, contradictòriament al exposat, que a principis d’any segueixo totes les llistes editades aquí i a part de l’estranger del que són considerats els millors àlbums de l’any. Si hi ha una gran majoria que els agrada un àlbum, deu ser perquè quelcom d’interessant deu tenir. No pot ser que tanta gent s’equivoqui alhora (Sheldon, d’això se’n diu ironia). Dit això, però, contradictòriament al exposat, no deixa de sorprendrem no trobar àlbums com aquest a cap llista de cap revista. (Sheldon, d’això se’n diu ser ingenu).

Bé, i què fan The Bundles perquè ho trobi tant interessant? Per començar valoro l’actitud i com es presenten. Es mouen envers el què anomenen anti-folk, música poc polida, i/o el lo-fi, enfocament estètic on predomina l’ús de mitjans de gravació de baixa fidelitat, per aconseguir un so més autèntic, menys produït. El fes-t’ho tu mateix com a refús als valors comercials. Aquest posat brut i descuidat contrasta amb l’opulència d’una gran producció, la qual pot amagar les mancances del producte final. Per acabar, i dins dels conceptes exposats, amb ironia, amb mala llet, i amb un to desenfadat i crític, aconsegueixen reunir un reguitzell de molt bones cançons.

Us deixo amb "Pirates Declare War". Fins la setmana que ve, Live Long and Prosper.

http://www.kimyadawson.com

Gouden Carolus Clàssic

Bèlgica, 8'5º

Aquesta setmana ens hem tornat clàssics. Hi ha diverses cerveses que cal tastar, que cal tenir en compte, que s’han de conèixer. És com si t’agrada la música i no saps qui són The Kinks. Són cerveses que tenen un passat, un prestigi guanyat amb l’esforç d’anys de fer la feina ben feta. Intentem posar cerveses noves, diferents, experimentals, però de tant en tant hem de retre homenatge a cerveses que porten anys estan a dalt de tot.

Hi ha moltes cerveses que entrarien dins d’aquesta classificació, i a poc a poc us en parlarem d’elles, però el record d’una edició especial de la casa Gouden Carolus per commemorar l’aniversari de l'emperador Carles..., bé un Carles, la Gouden Carolus Cuvée Van De Kaiser, ens ha fet decantar el tast cap a la Gouden Carolus Clàssic.

Al servir-la ens trobem amb una cervesa, fosca, amb l’escuma d’un color beig o cafè. L’escuma puja i és manté activa força estona. L’efervescència inicial desapareix per donar pas al que ens pot recordar la nata muntada, ens acaba recordant l’escuma dels capuccinos.

De color és molt fosca, amb un to rogenc que domina per sobre de la resta de matisos. És opaca, apagada, podríem dir mate. Arribats fins aquí, amb il·lusió, procedim a olorar-la. La primera sensació és de decepció, però no pas per la cervesa, sinó pel apòfisis que tenim al bell mig de la cara, just entre els ulls i la boca. Que poc servei sembla fer-nos més enllà d’estri per recolzar les ulleres d’un de nosaltres! Provem d’olorar a certa distancia, a mitja distancia, de prop, de més a prop, de molt a prop, traiem l’enorme protuberància de dins la copa per poder respirar, amb el cim ennuvolat d’escuma ens mirem i ens encongim d’espatlles, res de res.

Ens costa molt captar els aromes, quins sommeliers estem fets. Haurem de fer un pensament i apuntar-nos a una escola canina on ens ensenyin a ensumar. De moment, educadament, això si que ho tenim, preguntem pel voltant. Disculpa, em podries dir a què fa olor això? Que poc professional. De sobte sembla despertar-se el nostre esperit rantanplaner i un cop la cervesa pren temperatura, forcem els nostres nassos i comencem a sentir un aroma suau, potser és que la porta del bany a quedat entreoberta. No! Calla tu, sembla que sento quelcom! És malta! Com qui veu terra a la vista. Ara si, ens mirem amb un somriure als llavis i movem el cap afirmativament. Si si, és malta, assentim de forma condescendent, però només un toc suau eh. Que elegant!

En boca li trobem més matisos, d’entrada notem un punt dolç, amb un toc interessant de frescor. Ens omple la boca el gust caramel·litzat típic de les cerveses maltoses, deixant un punt amarg al final i un regust que és mantindrà força estona. És una cervesa agradable, compensada, refrescant que ens deixa un gust final que no aconseguim ubicar, ens encurioseix, la carta de l’Sven ens traurà de dubtes, ens diu toffee, pell de taronja de curaçao...no recordem haver tastat el curaçao... però si l’Sven ho diu, deu ser això!

Marie Queenie Lyons - Soul Fever (1970)

En més d’una ocasió he parlat de la poca sort d’alguns àlbums, fins i tot he utilitzat el concepte vitorià “discs ocults” per altres. Aquest àlbum que avui ens ocupa supera totes les expectatives creades fins ara. He buscat per internet qualsevol tipus d’informació, he intentat recopilar totes les dades que he pogut sobre Marie Queenie Lyons i el seu formidable “Soul Fever”, però és ben bé com si hagués aparegut del no res, per deixar constància de la seva innegable qualitat, i tot seguit tornar a desaparèixer.

Un dia un bon amic em va passar una llista editada en una revista musical, la qual glossava un llistat dels millors àlbums de Soul de tots els temps, un dels àlbums amb els quals començava era aquest “Soul Fever”. Em va sorprendre llegir, que aquell àlbum en concret era la raó principal per la qual s’havia creat aquella llista. Al principi no ho vaig acabar d’entendre, avui si, era una qüestió de justícia.

En diferents blogs calificatius com disc de culte, clàssic, amagat, ocult, perdut, és succeeixen sense parar. Cercant Marie Queenie Lyons a la xarxa, he descobert tota una sèrie de gent anònima reclamant el reconeixement que es mereix aquesta artista de Louisiana. Sorgida de la prolífica escena americana dels anys setanta, el context del moment se la va engolir i va fer que s’esfumés. Poca cosa se’n sap de l’abans i res del després. Només deixa aquest enorme disc per als que estimem la música, un regal que mai li podrem agrair prou.

Us deixo amb See And Don’t See. Senzillament, Espectacular! Un magnífic baix elèctric acompanya la excepcional i sentida veu de Marie amb un crescendo que et posa la pell de gallina, per acabar la cançó de cop en el punt més àlgid, deixant-te sense alè i mig estabornit.

Fuller's Past Masters

Anglesa, 7'5º

Aquesta setmana, “l’Imperi contraataca”, en certa mesura gràcies a un magnífic tast-maridatge que es va fer a l’abadia del monjo borratxo el passat dia 24. Davant les neveres, reflexionant envers el futur, observem que queden quatre ampolles de Fuller’s sobrants del tast de la setmana anterior, aprofitem l’ocasió, ja que és una cervesa que no està a la carta i no sabem quan l’arrebeurem.

Ens trobem amb un disseny típic d’ampolla anglesa, tant per la forma com per la quantitat, una pinta. La cervesa se’ns presenta com una XX Strong Ale, l’etiqueta ens avisa: Ei! Vigila que sóc forta! Bé, forta, forta no és, però no és el mateix beure’s una dotzena de pintes de cervesa Ale a 5º, que una dotzena de Strong Ale a 7’5º, ja que aquests 1’5º de més per cervesa, sense voler i sense saber com, pot fer que acabis a Lloret. De fet m’han dit que algun despistat hi ha acabat.

Hem posat nom a la nostra excepcional descoberta i ens servim la cervesa segons el mundialment celebrat procediment científic “elteoremadeloscatetos”, i observarem com l’escuma es veu afectada per “l’efecteascensor”, puja rabiosa i baixa ràpidament per deixar un petit tel i anella al volant de la copa.

El color és rogenc, amb tonalitats robis o rovelloses. És nítid i translúcid, sembla, amb perdó, un vi rosat d’agulla. L’apropem a la boca, és llavors quan ens arriba un olor elegant, suau i sedós, és l’olor característic de les maltes, ens apunta el que ens trobarem en boca. Aquí els nostres estimats llúpols no es troben per enlloc. Aquesta cervesa ens donà un aroma dolç, caramel·litzat, amb tocs de fruits secs, panses, nous, deus. Ens pot recordar camps de cereals acabats de segar. La sensació és la d’haver ficat el cap dins d’un sac de malta.

Busquem malta a internet, com que no volem fer publicitat, ja que no cobrem per això, diem internet per no dir Google. Ep! Que som catalans, però no som babaus. Bé, com anàvem dient, busquem malta, i amb què ens trobem? La malta no és un cereal! Ostres! De sobte, com qui borra un arxiu del disc dur, desapareixen tots els camps de malta dels meus somnis. Per descomptat no hi ha res com ser ignorant per ser feliç. Així doncs trobem que la malta és: El cereal germinat i assecat que s’empra en la fabricació de la cervesa. Pot ser ordi, blat...Dit d’una altra manera, és un procés i no una planta. Es tracta de provocar la germinació del cereal, la llavor s’obra i s’inicia el creixement del germen, ràpidament s’atura amb escalfor torrant el gra. Per tant, la malta és un cereal maltejat!

Aprofitem que l’Sven i en Robert estan fent la seva versió de “lacervesadelasetmana” i ens apropem a la seva taula per parlar de les cerveses que tenen un marcat caràcter maltejat. Ens aconsellen diferents tasts per a propers dies i ens culturitzem una mica. En Robert ens comenta que fins el 1750 les cerveses eren totes fosques, ja que fins aleshores encara no s’havia descobert com controlar la torrefacció del gra. Aquest fet, provocava que els mestres cerveses treballessin amb maltes fosques, molt torrades i fumades, aquests aspectes es traslladaven al color, a l’aroma i al gust de la cervesa. És a partir d’aquest any que es descobreix un derivat del carbó, el “coke”, que cremava a una temperatura constant i que permetia controlar la cocció, cosa que va ajudar a ampliar l’espectre dels tipus de cervesa.

Prou “rotllo”! Seguim amb la cervesa, la passem a la boca per gaudir d’un gust maltejat, és a dir un punt dolç, amb la sensació de cereal a la boca. Ens dona un punt picant a la superfície de la llengua, amb la temperatura guanya i li dona un aspecte més sec en boca.

En el tast-maridatge de la setmana passada ens proposaven un pollastre al curri per acompanyar-la, li escau el contrast amb quelcom picant, ja que la cervesa ens aporta dolçor i frescor.

Lcd Soundsystem - Lcd Soundsystem (2005)

L’americà James Murphy, cofundador del segell discogràfic independent DFA , és el músic i productor que està al darrere del projecte musical Lcd Soundsystem. Què és Lcd Soundsystem? És una pregunta amb una resposta complicada. Al meu entendre, Lcd Soundsystem, és més que un projecte musical, és un neguit, és una passió. És el resultat de les inquietuds d’un artista encertat, algú podria dir visionari, amb un discurs propi, que agafa tot el que l’apassiona i ho porta al seu món per refondre-ho mitjançant rock, dance, pop, electrònica, funk, disco, punk. La bola de miralls arrossega l’actitud rockera cap al dance, aquest personatge “cool”, singular i llest, sap extreure del passat el que l’hi interessa per donar un salt endavant i crear un univers paral·lel.

Després de tres entregues, LCD Soundsystem (2005), Sound of Silver (2007) i el també més que recomanable This Is Happening (2010), han anunciat la seva retirada, el 2 d’abril en el Madison Square Garden de Nova York faran l’últim concert del grup per acomiadar el projecte.

Us deixo amb "Tribulations", fins la setmana que ve.

www.lcdsoundsystem.com

XX Bitter

Bèlgica, 6'2º

La setmana passada vam retrobar una bella coneguda, aquesta setmana acomiadem una gran cervesa, la XX Bitter. Esperem que només sigui una qüestió de rotacions i en un futur la tornem a trobar a la carta del Drunk Monk.

Ens posem la cervesa a la copa, fa dies que parlem sobre la quantitat d’escuma a la copa i el que ens arriba a neguitejar l’arbitrarietat a l’hora de servir-la. Aquesta darrere setmana, hem parlat amb experts sobre el tema, i hem arribat a establir un procediment científic pel qual sempre obtindrem la proporció corresponent i adequada d’escuma per a cada cervesa en concret. Dit així sembla un complicat teorema matemàtic, però ja veureu que és més senzill del que sembla.

“Posar la copa vertical i deixar caure el líquid posant el coll de l’ampolla perpendicular a la copa, provocant que aquest caigui al fons del recipient”.

El més complicat és no tirar la cervesa fora de la copa, però després de molts intents s'aconsegueix el propòsit. Sobretot cal procedir amb naturalitat, res de postures forçades. Farem escuma? Si! I? Al fer escuma aconseguim que la cervesa s’airegi i ens mostri la flaire que emana del seu interior, i si es té pressa, es demana un suc de préssec.

Avui tenim una cervesa amb una escuma impressionant. D’entrada es mostra rabiosa assolint un gruix considerable que puja sobtadament. Acaba tenint un descens progressiu fins a estabilitzar-se en un gruix de centímetre, de color blanc i amb una consistència compacte. La cervesa que tastem avui és rossa, d’un daurat molt clar i pàl·lid. És molt opaca, molt tèrbola. El color ens pot recordar el d'una clara.

En olorar-la t’atrapa, aquest és un dels motius pel qual aquesta cervesa va ser una de les primeres que vam posar a la nostra motxilla cervesera. Una olor impressionant, que et captiva i que reconeixes perfectament. Aquesta cervesa és una d’aquelles que podries endevinar a ulls clucs. L’olor marcat de llúpol ens avisa de la força que tindrà en boca.

En boca ens dona, inicialment, un punt molt refrescant, per captivar-nos ràpidament amb l’amargor que ens omplirà la boca. Aquesta cervesa ens deixa la llengua eixuta, té per tant un marcat caràcter sec, que deixa un regust sec i amarg que es manté força estona al paladar. És una cervesa que entra molt bé, és realment bona, amarga i refrescant. Altres cops creiem que la temperatura ambient millora la cervesa, aquesta vegada apostem per prendre-la fresca.

Amb la llagrimeta als ulls, sortim per la porta del Drunk Monk, tot esperant que no sigui un comiat, sinó un arrebeure!*

!*expressió arcaica que designa l’acte de tornar a beure una beguda ja coneguda.

Publicat per Moisès i Joan