Catalunya 5º
Aquesta setmana tornem a una de les moltes i bones cerveses artesanes catalanes. Quan vam fer el tast de la Montserrat de la Guineu, vam escriure sobre la incipient cultura cervesera catalana i de les moltes cases que estan sorgint darrerament i que comencen a fer cervesa de qualitat.
A l’hora de parlar de la cervesa artesena catalana, traurem pit, però intentarem no cometre l’error de caure en ridículs debats d’identitat. Caure en un xovinisme ranci està fora de lloc, seria com entestar-se a equiparar l’apassionant mon de la canya i la tapa amb el de la cervesa artesana. O com comparar naps i cols. Baldrich no te'n fadis, perdona'ns, només és una frase feta. Està clar que són dues coses completament diferents. Això s'enten companys?
Dit això, passem al tast d’aquesta cervesa elaborada per tres amics de les terres de l’Ebre, concretament de Vinebre, que després de diverses proves han trobat una recepta que ens complaurà amb mesura.
Per cert, avui fem el tast amb un nou assessor, de fet hem envaït la seva nova casa i ens acomodem al costat d’una càlida llar de foc per anar tastant aquesta i alguna altre cervesa. Ens servim a la copa una cervesa que és mostra generosa amb l’escuma, tot i que dona temps a veure una escuma blanca i amb una bombolla grossa que desapareixerà amb certa rapidesa. El color és molt clar, pàl·lid, com de mel de romaní o de mil flors, daurada.
És una cervesa tèrbola, amb una ració considerable de pòsit. Aquest és un tret típic de les cerveses artesanals. Al no estar pasteuritzades no maten el llevat i permeten una fermentació a l’ampolla que ens aportarà una mica més d’alcohol i sobretot una gasificació natural. El pòsit donarà un últim glop amb més gust, amb més força i diuen que més energètic... Aquí hi ha literatura per a molt, ja que, hi ha qui buscarà aquest gust, i hi ha qui refusarà l’últim glop i us dirà que és millor deixar-lo a l’ampolla. En tot cas és d’aquelles coses que cal provar per fer-te’n un criteri propi.
Acostem la copa als llavis per poder notar un aroma amb un lleuger toc de llúpol, aquest és suau i amb certa mesura afruitat. En boca és correcte, destaca el toc que li dona el llúpol, amb una marcada amargor que ens deixarà un punt aspre al final de la llengua. Al mateix temps és fresca, entra amb facilitat, ens fa pensar en que ha de ser una bona cervesa per aperitiu, per un calorós dia d’estiu.
Acabem la cervesa retornant al debat del principi, sembla que en aquest punt avui no tindrem acord. La discrepància, sense desmerèixer la cervesa, és si la sobrevalorem per ser catalana o més ben dit si la tindríem en la mateixa consideració si fos d’un país amb forta cultura cervesera...Més enllà d’aquest debat, cal reconèixer el valor d’aquesta cervesa i de la capacitat dels nous mestres cervesers de casa nostra. Anem per bon camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada