XX Bitter

Bèlgica, 6'2º

La setmana passada vam retrobar una bella coneguda, aquesta setmana acomiadem una gran cervesa, la XX Bitter. Esperem que només sigui una qüestió de rotacions i en un futur la tornem a trobar a la carta del Drunk Monk.

Ens posem la cervesa a la copa, fa dies que parlem sobre la quantitat d’escuma a la copa i el que ens arriba a neguitejar l’arbitrarietat a l’hora de servir-la. Aquesta darrere setmana, hem parlat amb experts sobre el tema, i hem arribat a establir un procediment científic pel qual sempre obtindrem la proporció corresponent i adequada d’escuma per a cada cervesa en concret. Dit així sembla un complicat teorema matemàtic, però ja veureu que és més senzill del que sembla.

“Posar la copa vertical i deixar caure el líquid posant el coll de l’ampolla perpendicular a la copa, provocant que aquest caigui al fons del recipient”.

El més complicat és no tirar la cervesa fora de la copa, però després de molts intents s'aconsegueix el propòsit. Sobretot cal procedir amb naturalitat, res de postures forçades. Farem escuma? Si! I? Al fer escuma aconseguim que la cervesa s’airegi i ens mostri la flaire que emana del seu interior, i si es té pressa, es demana un suc de préssec.

Avui tenim una cervesa amb una escuma impressionant. D’entrada es mostra rabiosa assolint un gruix considerable que puja sobtadament. Acaba tenint un descens progressiu fins a estabilitzar-se en un gruix de centímetre, de color blanc i amb una consistència compacte. La cervesa que tastem avui és rossa, d’un daurat molt clar i pàl·lid. És molt opaca, molt tèrbola. El color ens pot recordar el d'una clara.

En olorar-la t’atrapa, aquest és un dels motius pel qual aquesta cervesa va ser una de les primeres que vam posar a la nostra motxilla cervesera. Una olor impressionant, que et captiva i que reconeixes perfectament. Aquesta cervesa és una d’aquelles que podries endevinar a ulls clucs. L’olor marcat de llúpol ens avisa de la força que tindrà en boca.

En boca ens dona, inicialment, un punt molt refrescant, per captivar-nos ràpidament amb l’amargor que ens omplirà la boca. Aquesta cervesa ens deixa la llengua eixuta, té per tant un marcat caràcter sec, que deixa un regust sec i amarg que es manté força estona al paladar. És una cervesa que entra molt bé, és realment bona, amarga i refrescant. Altres cops creiem que la temperatura ambient millora la cervesa, aquesta vegada apostem per prendre-la fresca.

Amb la llagrimeta als ulls, sortim per la porta del Drunk Monk, tot esperant que no sigui un comiat, sinó un arrebeure!*

!*expressió arcaica que designa l’acte de tornar a beure una beguda ja coneguda.

Publicat per Moisès i Joan