No Age - Everything in Between (2010)

Vaig néixer musicalment escoltant la música que hi havia a casa, suposo que com tothom, recordo clarament que hi va haver un moment en que vaig començar a investigar per lliure, suposo que també com tothom. Aquest atreviment adolescent semblava senzill i divertit, però aviat vaig entendre que no seria una tasca fàcil. Tenia pel davant tot un món musical per descobrir, i amb el neguit i les ganes de devorar tot allò que es podés escoltar vaig començar a adquirir la meva discografia vital. Tanmateix però tampoc volia perdre el temps amb futileses. Entre amics, coneguts, botiguers i crítics musicals hi havia tot un munt de perills pel mig. I va ser aleshores quan, entre d’altres coses, em vaig començar a adonar que hi havia un tipus de musica d’entrada difícil. Que així com hi havia música que guanyava a cada escolta, hi havia música que necessitava un esforç per part meva. Fins aleshores tot havia sigut fàcil, diguéssim que no hi havia hagut l’oportunitat d’enfrontar-me a musica diguem-ne, complexa. El primer record que tinc en aquest sentit fou ”Electric Ladyland” (1968) de Jimmy Hendrix, també recordo que l’esforç va valer la pena, ja que més tard seria aquest tipus de música la que al final m’acabaria acompanyant per sempre. No Age podria entrar dins d’aquest grup, aquest “Everything in Between” (2010), és un d’aquests àlbums en que l’esforç, la ment oberta i la paciència suficient et fan descobrir el bon saber fer de Randy Randall guitarra i Dean Allen Spunt bateria i veu. Pop poderós, rabiós, sorollós, directe com un cop de puny, com un roc, però també amb melodies enormes i inesgotables, que creixen a cada escolta, enormes i inesgotables com la de Depletion.

400 Pounds Monkey IPA

EEUU, 7º

Un cop feta la tria d’aquesta setmana, ens fixem amb el nom de la casa cervesera que fa la cervesa que avui ens ocupa, la Left Hand Brewing Company, és a dir, la Cervesera de la mà esquerra. El logo ens mostra el palmell d’una mà esquerra roja. Haurem d’investigar el motiu d’aquest nom, ja que a nosaltres, venint d’on ve, si més no ens sobte. Es ben sabut que els Estats Units d’Amèrica és un país molt gran, i com bé ens han anat mostrant els amics del The Drunk Monk, no totes les cerveses d’allà son la Budweiser o la Duff (que a més a més no és fa allà), sinó que hi ha tot un mar de cases amb una qualitat que poc tenen d’envejar a les cerveses belgues. Per tant, el nom de la cervesera, ens fa suposar, at the moment, que als Estats Units d’Amèrica no tots són ianquis capitalistes.

Ens servim doncs una cervesa de Colorado, és a dir del ben mig dels EEUU. Segons trobem a la seva pàgina web, ells mateixos diuen: “We use hops of a different color, earthy and herbal, well-balanced by bready malt. The result? An English-style IPA that separates itself from the ubiquitous bunch. Cartloads of bitter monkeys flinging wasteful amounts of bananas into the jungle . . .we're so done with that”.Traduït pel nostre anglès macarrònic: Per què el món necessita un altre IPA? Nosaltres fem servir llúpols d'un color diferent, terra i herbes, tot ben equilibrat per la malta. El resultat? Una IPA d'estil anglès que es diferent de la resta. Traduïm només una part, ja que prou feina hem tingut per arribar fins aquí, si algú s’ofereix a traduir la resta, ben vingut serà.

I la veritat sigui dita, en certa mesura té un tret personal, un caràcter propi. Quan la posem a la copa observem una cervesa clara, d’un color groc apagat, com de palla molt clar, i alhora es mostra tèrbola. L’escuma puja blanca i cremosa, provocada per una bombolla discreta que es desfà ràpidament. L’aroma és molt fresc, amb un fons d’herbes o floral. Es nota un toc dolç, com de xarop, o de mel. A la boca ens mostrarà una amargor suau, compensada, equilibrada. Aquesta amargor marca l’entrada, però acaba difuminant-se, enganxant-se dins del nostre paladar i mantenint-se pressent a la nostra boca molta estona. Constatem també, que té un punt dolç que contrasta amb l’amargor que li han donat els llúpols, i que també notem la presència d’un toc cítric.

Han fet una IPA molt compensada i equilibrada, en que tot té un punt mesurat, en la qual notem la presència dels diferents ingredients sense destacar cap d’ells amb força. Aquest equilibri i aquesta mesura es contraposa amb el disseny de la seva etiqueta, la trobem divertida, però en comparació amb el contingut, el continent es mostra eixelebrat, desmesurat, i en part histriònic. És el punt boig de la cervesa? O ens hem perdut alguna cosa?

The Black Keys - Brothers (2010)

Haig de reconèixer que des d’un bon principi m’hi vaig resistitr, suposo que tothom té les seves manies, dèries i prejudicis. Hi ha productes que te’ls presenten descaradament com el hype del moment, com música de consum ràpid que t’engreixa les oïdes. Aquest producte, al cap i a la fi queda aparcat en un racó de la prestatgeria de casa teva ocupant un espai vital que només es mereixen certs àlbums imprescindibles. Al llarg del temps acabes acumulant tota una sèrie d’àlbums insubstancials que només fan que ocupar espai. Des de fa uns quants anys intento no acumular aquest tipus de música i a la mínima que m’oloro un bluf no el compro. Tot i així, sempre es cometen erros, tanmateix però, avui amb l’ajuda de certs programes on-line per escoltar música és més difícil caure en aquest “error”. Incrèdul i poc convençut vaig començar endinsant-me a “Brothers”, i haig d’acabar reconeixent que ha acabat per convencem. Patrick Carney, bateria i Dan Auerbach guitarra, se’ns presenten cools, crus, descarnats, austers, bàsics, amb reminiscències al blues, al rock dels 60’s. Aquest afany per recuperar el passat pot arribar a caure en quelcom patètic, però aquí se’n surten prou bé d’aquest viatge d’anada i tornada per deixar-te un recull de cançons que enganxen i perduren per sobre de qualsevol hype.

S’anomena hype (de l’anglès hyperbole) a un producte mediàtic – grup de música, pel·lícula o artista – que ha tingut una sobre-cobertura per part de la premsa o una excessiva publicitat, obtenint d’aquesta manera una popularitat altíssima independentment de la qualitat del producte. En termes de moda, un hype és un producte que aspira a tenir qualsevol empresa per crear tendència i generar una necessitat.

Així molt millor! Salut, cervesa i música!

Art Coure Ale

Catalunya 8,3º

Aquesta setmana, ha sigut una setmana d’emocions contraposades. Sembla que hi hagi algú a la península que tingui ganes que reivindiquem les nostres tradicions, la nostra cultura, la nostra llengua. Doncs no els hi farem un lleig, i si cal, parlarem més clar i més català que mai, però com que aquí el que ens ocupa és la cervesa, parlarem clar i català de cervesa catalana. Una més. La Coure Ale de la casa Art cervesers, http://www.artcervesers.es. Aquests cervesers ubicats a la veïna comarca del Vallès Oriental, a la masia de Can Pertegàs de Canovelles, han anat treballant diferents caldos fins a oferir-nos alguna proposta molt interessant, i sense establir càtedra, ens agradaria destacar la Coure per davant de les altres.

Art cervesers ens la presenten com una cervesa d’alta fermentació d’hivern, així doncs ens servim una cervesa amb una molt bona imatge, no només per una etiqueta, austera i elegant que ens agrada; sinó també per una bombolla viva que puja amb força, per una escuma que s’alça rabent, que acaba mantenint-se amb noble presència, i pel seu brillant color ambre fosc de tocs rogencs.

Un bon començament, però volem més, així que olorem. La cervesa ens ofereix una marcada olor de malta. Intuïm tocs d’herbes i un punt caramel·litzat degut a algunes maltes torrades. Observem també una aroma final una mica àcid. En boca té un punt d’entrada picant, especiat, en aquest cas la carta ens parla de nou moscada, aspecte típic de les cerveses d’hivern o de Nadal que solen ser més especiades.

Tenim una primera sensació d'una cervesa un punt precipitada de gas, però per altra banda el gust és complert, és manté en boca. A part de les especies hi notem l’amargor del llúpol, i una suau dolçor de les maltes torrades. El gust no es precipita, i per a nosaltres aquest és un valor important de la cervesa, es manté acompanyant-nos tota l’estona per acabar donant-nos la sensació que ens hem pres una molt bona cervesa, una cervesa d’alta qualitat. Com la majoria de cerveses fosques i/o especiades val la pena deixar-la reposar. Tenim la sensació d’acabar millor de com hem començat, és una cervesa amb un bon principi i sobretot amb un bon final.

Ens quedem amb l’agradable percepció que comencem a gaudir d’un bon feix de bones cerveses catalanes. Guineu, Agullons, Art... No són les més de 1.200 que ens poden oferir els belgues... però no tenim els seus 1.200 anys de cultura cervesera... Es pot dir més alt, però no més clar. Tot arribarà!

http://www.youtube.com/watch?v=5ugrDYxWJDo

We're also catalan.

Eef Barzelay - Eef Barzelay (2007)

Hi ha àlbums emmagatzemats en el meu reproductor mp3 conscientment no triats per cap raó concreta. La única raó per la qual s’han col·lat en aquest recull imprescindible és simplement que mai han tingut una oportunitat de debò i criden a viva veu que els escolti amb l’atenció que es mereixen. De tant en tant, dins d’aquest espiral sense sentit de l’aleatòria tria a l’atzar que fa l’aparell, apareix un d’aquests àlbums. I aquí apareixen sorpreses agradables de grups que necessiten segones lectures, oportunitats merescudes i tresors per descobrir.

Eef Barzelay és un d’aquests artistes, cada vegada que sento una cançó seva miro impacientment la petita pantalla congratulant-me de la gran troballa, dient-me, això és un dels “eldiscdelasetmana”. Eef Barzelay és un d’aquests artistes que sembla que tot ho faci bé, altrament conegut per pertànyer al també recomanable grup Clem Snide, és una d’aquelles persones que quan entra en una habitació ell sol la il·lumina. En castellà en diuen tenir “duende”. Intimista i amb veu càlida, ens entrega un grapat de bones cançons que entren a formar part i engrandeixen el gruix d’aquesta discoteca que tothom hauria de tenir.

Us deixo amb Lose Big.

Viven Imperial IPA

Bèlgica, 8º

A vegades la selecció és fa difícil, ens quedem una bona estona davant les neveres sense saber cap on tirar, aclaparats i amb diverses opcions al cap, sempre hi ha alguna cervesa que es va quedant a l'espera d’una altra oportunitat. Ja fa temps que volíem incloure a “lacervesadelasetmana” alguna de les cerveses de la casa Viven. Un cop tenim clar que volem parlar d’una cervesa de la casa Brouwerj Van Viven, el dilema rau amb quina de les diverses opcions ens quedem. Triem la Viven Imperial IPA, de totes maneres, creiem necessari comentar que la casa viven té una excel·lent gama de cerveses, i qualsevol d’elles mereix estar a la carta del The Drunk Monk. De fet, això que acabem de dir és tant obvi com el color del bon futbol (blaugrana). De no ser així no estarien a la carta.

Així doncs, ens trobem davant d’una Imperial IPA o Doble IPA. Ja hem esmentat varies vegades el perquè d’aquest tipus de cervesa. Les Indian Pale Ale (IPA) es varen concebre per tal de poder traslladar bona cervesa fins a les colònies angleses que estaven al sud de l’Asia. I sí parlem d’Imperial IPA és per donar un pas més a aquest concepte de cervesa. Sí en una IPA es busca la conservació de la cervesa i ens trobem amb una cervesa amb un gust més amarg i un aroma on el llúpol domina, en una Imperial IPA o Doble IPA, s’ha augmentat la quantitat de llúpol, i per tant ens trobem amb una cervesa en que l’IBU és elevat!... molt elevat!

Ens servim doncs una cervesa que es mostrarà amb escuma generosa, que puja revifant i forta amb un color blanc... blanc trencat. El color és ambre, un ataronjat molt enfosquit, ens recorda a mel fosca, amb un to rogenc i molt tèrbola, translúcida. L’aroma no ens enganya, ràpidament ens mostra la força del llúpol. Un aroma afruitat, amb tocs cítrics... ens recorda en certa mesura a camps de taronges o de llimones. És un aroma fresc, atractiu... redescobrim el llúpol un cop més, entre glop i glop ens preguntem si no fora bo crear una colònia amb base de llúpol.

La tastem i segueix mostrant-se franca i directa, el gust predominant és l’amargor que li aporta la carrega de llúpol. És, per tant, forta de gust, amb cos, amb caràcter i un final un punt picant. Ens deixa durant força estona un marcat gust amarg. En definitiva, és una IPA com Déu manà, això venint de dos ateus fa mal, així que només direm que és una IPA com cal i prou. És una cervesa densa i consistent de gust. El gust està ben trobat, en certa mesura espectacular! Per acabar, i sense que serveixi de precedent, ens posem d’acord en un aspecte concret, creiem que val la pena prendre-la fresca, ja que la temperatura la pot arribar a fer feixuga.

Mentre seguim xerrant sona ”Starway to Heaven”, fet que ens porta a dos reflexions. Per una banda reflexionem sobre la nostre reacció al sentir els primers tocs de guitarra, “Oh... que bona aquesta!”, “Si... un pèl sobada però” Ens sorprèn la nostra actitud nostàlgica, fet que posa en evidencia i descobreix el nostre bagatge, per dir-ho d’alguna manera, sobre certes cançons. Acabem especulant sobre la possibilitat de maridar els dos grans temes d’aquest bloc... la cervesa i la música. Madurarem aquest últim pensament, no fos cas, com sol passar sovint quan tens idees després d’haver ingerit quelcom estimulant, que el que podria ser una idea genial es convertís en un malson. Tot i així, mentre hi anem reflexionant, i encara que hagi sigut per casualitat, avui us proposem el maridatge de la Viven Imperial IPA amb “Starway to Heaven”.

Salut, cervesa i música!

Sunny Day Real Estate - The Rising Tide (2000)

A Sunny Day Real State pretensioses etiquetes hype d’última hora els hi atribueixen noves tendències, però per molts matisos que vulguin troba’ls-hi, hi ha coses que no canviaran mai. Sunny Day Real Estate és rock, rock de bones guitarres, de bones cançons, de cançons intenses, contundents, profundes... rock de belles cançons. Després d’un començament prou prometedor amb l’àlbum “Diary” (1994), el grup de Seattle sorgit de les acaballes del grunge, comença un estrany camí de separacions i abandonaments. Tot això conclou en aquest darrer i excepcional “The Rising Tide” (2000). Aquest atzarós viatge del grup, per alguns de final sobtat i precipitat, té com a resultat, sens dubte, el millor moment del grup, per regalar-nos un àlbum màgic, etern.

Us deixo amb "Killed By An Angel"