25.2.11

Junior Boys - So This Is Goodbye (2006)


La dècada dels vuitanta va fer molt mal. El fenomen discoteca va influenciar per sempre de forma directe en el meva manera d’entendre la música. Ritmes electrònics enganxosos, treballades lletres de conceptes profunds “Barcelona yo tengo corrida en la Plaza de toros”, tornades estrafolàries repetides fins a l’avorriment “in Vietnam I’was nineteen, nineteen, nnnnnnineteen, exquisides produccions italianes. Hi ha molts que no ho van superar mai, hi ha qui ha quedat marcat per a tota la vida, a mi només m’ha quedat una lleu obsessió per a qualsevol tipus de música electrònica. Ho vaig intentar de contrarestar amb el “grunge”, però havien sigut masses hores d’exposició.
Originaris d'Ontario, Canada, Junior Boys, és un duet de pop electrònic en el qual destaca la veu de Jeremy Greenspan. Una veu suau, tranquil·la, reposada, més aviat xiuxiuejada que cantada i embolcallada per la sofisticació electrònica dels seus delicats ritmes. Creant així un tot, on “beats” i veu es fonen per crear una música tranquil·la, elegant, donant lloc a moments d’emocions contingudes, moments de vellut i copes de “Dry Martini”.


Like A Child
JuniorBoys.net

23.2.11

La Rulles Triple

Bèlgica, 8'4º

Aquesta setmana ens hem posat nostàlgics, celebrem una retrobada amb una bella amiga, La Rulles Triple. L’Sven torna a tenir a la carta aquesta cervesa que ens ha acompanyat en tants bons moments. En la tria ha pesat molt el record d’estones a la cuina, preparant un àpat col·lectiu combinant tertúlia, destresa culinària i una copa de Rulles.
A simple vista pot tenir l’aspecte d’una “litrona” qualsevol, ja que es presenta amb ampolla de ¾. L’aspecte ens mostra una cervesa que no destaca per la seva presència. L’etiqueta no convida a pensar en una cervesa d’alta gama, i en copa no ens captiva, no crida l’atenció, no ens convida a tastar-la, però la nostàlgia, un envàs pràctic per quan s’és colla i sobretot el seu excel·lent gust en boca, ens porta, de tant en tant, a tornar a ella.
Ens servim les copes entre boirosos records de passades trobades festives i observarem una cervesa amb l’escuma esponjada, clara i persistent, amb un color molt clar, groc-palla, un to clar de mel de flors d’estiu. Deixa passar la llum tot i tenir un petit toc tèrbol. L’olor no es rodó, “notem sabó”, seguim amb el sentit de l’olfacte emboirat... més que el sentit de l’olfacte emboirat, el que tenim és una absoluta manca de criteri olfactiu. El que haurem de fer, és algun curs per saber parlar amb propietat de les olors. La veritat és que té un punt floral, això podria explicar el tuf de sabó, lavanda? Dixan? Pensem que la copa no l’ajuda gaire, potser si que aquest cop no és la més adequada... tot i que és la ve de fabrica. De totes maneres quan passen els minuts millora notablement, una perquè els 8’4º, encara que no es notin, acaben fent efecte; i dos perquè acaba predominant una suau flaire de llúpol.
Arribem, per fi, al punt fort d’aquesta cervesa , el seu pas per la boca i el que apreciaran les nostres papil·les. Entra suau, fresca, gens ambiciosa i sense grans pretencions. En aquests moments notem els gustos més florals, més aromàtics del llúpol. El rere-gust, ens retorna amb força la seva presència suaument amarga, deixant una agradable sensació seca i gustosa a la llengua. Des del nostre punt de vista, és una cervesa enorme en gust.
La trobem interessant per amenitzar un àpat, per entrar-hi, per encetar una xerrada, o com dèiem al principi, per l’estona de preparació d’un dinar amb colla. Al cap de la primera copa veus el mon d’una altra manera, et desinhibeix i et llences de cap a l’apassionant món de les relacions humanes. Deu ser que té l’alcohol molt ben amagat, bé, de fet no. L’expressió adequada seria que el té molt ben posat.
Publicat per Moisès i Joan

18.2.11

Vic Chesnut - North Star Desert (2007)

Segurament hi ha persones que mereixien haver tingut més sort que la que van tenir, James Victor Chesnut podria ser un d’ells. Un accident de cotxe el deixà en cadira de rodes i parcialment paralitzat quan tenia divuit anys. Resident a Athens, la mateixa ciutat d’on provenen REM, Micheal Stipe l’hi va donar un cop de mà en els seus inicis i l’hi va produir els seus primers discs. Vic era un artesà provinent de la tradició “folksinger”, tot i així, en aquest “North Star Desert”, sembla no conformar-se amb els patrons del “folksinger” corrent i transgredeix els canons per donar una altra alternativa a la seva música folk. Des de la fragilitat, sempre acompanyat de la seva guitarra i el seu barret, s’esprem per donar el millor que ha fet mai. Es despren quelcom de necessari en la seva actitud, una necessitat violenta. El folk es torna rock, esquerp, fosc, malenconiós, emotiu... donant pas a cançons estripades, petites tempestes elèctriques, la distorsió es desboca i ho acompanya amb la seva càlida veu, una veu que transcendeix del simple cant, commou, transmet tristesa, desolació i et deixa amb el cor compungit. Pot ser no és un disc per anar de festa, però si que és un disc absolutament necessari. Indispensable.




Us deixo amb Virginia, que tot i ser del darrer àlbum abans d'aquest "North Star Desert", és la canço que va fer que em fixès en ell.

vicchesnutt.com

16.2.11

Westmalle Dubble

Bèlgica, 7º
Un altre cop altres afers ens han fet passar el tast a dissabte, hem aprofitat per, quedar, veure el barça i fer el tast. Cagada! Aquest cop, hem evidenciat que el que no podem barrejar és la cervesa i el Barça, i no pas la cervesa i la política. Sobretot si el partit és com el de dissabte, espès. Inici en que l’escuma puja poc, i en que els bons aromes resten lluny del que s’espera. Com amb algunes cerveses, a la segona part s’intenta remuntar millorant el color i el gust, però quan no es comença bé, molt poques vegades es pot recuperar el bon to.
Amb l’ànim pertorbat pel que estàvem veient, no ens vam veure en cor de demanar la cervesa fins a la mitja part. Desprès de valorar entre diverses opcions de cervesa doble... si, si, com les del anunci, doble malta! Hem acabat decidint-nos per a la Westmalle Dubble, cervesa que s’elabora en una Abadia Trapista (concepte del qual en vam parlar en el tast de Westvleteren).
Ens servim la copa esperant que ens animi. Observem com puja una escuma densa, amb un toc cru, generant un bon gruix. Baixa amb lentitud i parsimònia, aquesta escuma puja amb rapidesa i desapareix lentament fins pràcticament desaparèixer. Sovint pensem que descriure com puja i baixa l’escuma de la cervesa és una autèntica xorrada, ja que depèn de molts factors (com la tires, la temperatura, la copa), que pugi d’una manera o d’una altra. És com intentar descriure l’arbitrarietat en que cauen les gotes d’aigua en una bassa en un dia de pluja. Tot i així hi ha etiquetes que recomanen el tipus de copa, les dues posicions de la botella en servir la cervesa... En fi, l’apassionant món de l’escuma, aquest món a descobrir. Un dia en parlarem bromerament.
El color del líquid és fosc, amb un to vermell o robí que fosqueja, deixa passar la llum de forma molt difosa. Apropem les narius i comencem a notar olors, llúpol? tabac? (vaja potser algú de nosaltres té el nas emboirat, i això que des del dos de gener estem en un espai amb aires nets). Ens posem seriosos i procurem fer un esforç. Comencem a notar els torrats, la malta li dona una certa proximitat al seu parent, el whisky.
En el gust notarem, igualment, les maltes i un toc suaument caramel·litzat, té un punt dolç sense ser empallegós. A la boca sentirem també un regust sec , afruitat. Està adequadament gasificada, la bombolla es nota però no embafa. És una cervesa notable, molt bona, però sense arribar a l’excel·lent. Segurament intoxicats i distrets per foteses futbolístiques, l’hi haurem de donar una altra oportunitat, un altre dia.
Aquesta setmana, no volem acomiadar-nos sense deixar de felicitar a l’Sven i a tothom que fa possible cada setmana el petit miracle del “The Drunk Monk”, pel catorzè lloc a la llista de “ratebeer”, prestigiosa pàgina web, especialitzada en el món de la cervesa, que glosa en una llista, els cinquanta millors locals cervesers DE TOT EL MÓN MUNDIAL.
FELICITATS DRUNK MONK!
Publicat per Moisès i Joan

11.2.11

Twin Shadow - Forget (2010)

La realitat és que la primera vegada que vaig sentir la veu de George Lewis Jr, no m’imaginava que el personatge que s’amagava darrera el nom tant suggent de Twin Shadow, fos un pinta amb aspecte de “latin lover” i de “macarra” de barris baixos.
A la que investigues una mica descobreixes que George Lewis Jr, va néixer a la República Dominicana i quan veus la primera imatge d’ell et descol·loca una mica, però a mesura que escoltes l’àlbum, et deixes duu per la seva proposta musical i et deixes de prejudicis simplistes. La música recorda la dècada dels vuitanta, però amb la patina d’aquest peculiar personatge, que sap portar-la cap al seu mon, per embo
lcallar-la de guitarres, percussions i aquests teclats tant del moment.
Amb això, aconsegueix unes cançons que et sedueixen des del principi fins al final.
En tot l’àlbum es respirar aquest esperit, “hortera”, si perquè no? Els vuitanta d’això en sabien una estona llarga, així que hi trobem Fleetwod Mag, Depeche Mode o el David Bowie de “Let’s Dance”. Tanmateix, sens dubte, no se li pot negar la valentia de capbussar-se en aquesta dècada que va fer tant mal als amants del bon gust i sortir-se’n amb un treball de gran qualitat. Una altra grata sorpresa, és descobrir que darrere de la producció hi trobem al Grizzly Bear, Chris Taylor. Bé, en definitiva, un bon regal per tots aquells que van viure aquella època i una descoberta per a altres. Potser.






Fa dies que estic pensant en tornar-me a comprar els àlbums d'Spandau Ballet. Aquí us deixo amb "Shooting Holes"

twinshadow.net

9.2.11

Alvine Bolleville Calvados

Bèlgica, 10º

Aquesta setmana l’Sven ens dona l’oportunitat de tastar unes cerveses diferents. Ha decidit oferir a copes unes cerveses envellides en barril. Normalment trobarem aquestes cerveses en ampolles de ¾, el preu de les quals acostuma a no ser accessible per a la resta de mortals. Aquests tipus de cerveses les reserves per a dies especials o per a celebracions concretes. Per altra banda, un moment que cada vegada costa més de trobar, doncs bé, ja no tenim excusa, així que ens en demanem dues copes a un preu raonable.
El que tenen d’especial aquestes cerveses està en el seu procés, millor dit en la part final del seu procés. Un cop s’ha acabat amb el procés de la fermentació i abans de procedir a embotellar-la, el mestre cerveser les deixa madurar durant 6, 12 o 18 mesos en barriques, les quals abans han contingut vi, conyac, calvados, whisky...Amb aquest darrer pas es busquen dues coses. Una, el simple fet de deixar-la madurar li dona un plus de qualitat. I dos, al fer-la reposar en barriques reutilitzades, es busca que la cervesa agafi traces, tocs subtils, que la suavitzi, que li donin una millora en aroma o en boca.
Quan l’aboquem a la copa ens trobem amb una cervesa negra, negra, negra... “això és petroli” sentim dir a la nostra taula. I és veritat, visualment ens porta a pensar amb una bona Porter o amb una Stout. Aquesta cervesa té una escuma fosca, de color de cafè amb llet, amb poca presència, en certa mesura volàtil, ja que en prou feines deixa un petit tel superficial i un petit anell al voltant de la copa. I de color és fosca, negra, pràcticament opaca, mirant-la a contrallum observem com no deixa passar la llum i podem intuir un lleu toc rogenc.
Aquest primer pensament teòric d’associar-la amb una Porter o una Stout pel simple fet de compartir la mateixa gama cromàtica que aquestes, se’ns desmunta quan l’apropem al nas. Aquí ja no sentirem la força aromàtica d’una cervesa negra, amb els seus aromes torrats i torrefactes. Aquesta cervesa ens dóna uns aromes molt diferents, a els quals no hi estem acostumats. Sentim un punt d’espècies, cert aroma floral, llúpol?, un toc, d’anís? És un aroma més complex, més suau que la duresa, que l’amargor natural de les Porters o les Stouts.
En entrar a la boca, ens fa oblidar ràpidament el que veiem, tenim la sensació d’un miratge, d’un grat “engany”. El que estem bevent no respon al que inicialment la vista ens indicava. Aquesta cervesa és suau, amb una bombolla integrada, perfectament acoblada, que passa desapercebuda, hi és, però quasi bé no es percep. La convivència amb la fusta del calvados l’ha suavitzat, l’ha amorosit, li dona uns matisos al paladar que no esperàvem. El gust manté en part els torrats, el cafè, la xocolata, la regalèssia que trobaríem en la seva germana no madurada, però queden amagats sota els nous gustos que aporta la fusta de roure, el calvados...
Aquesta és una bona cervesa, sobretot per acompanyar una sobretaula. Pot substituir tranquil·lament la copa de licor. I mentre discutim, de tot menys de política, ja que no ens deixen barrejar cervesa i política, la cervesa agafa temperatura i s’accentuen els matisos, les textures. Seguirem notant un lleu gust suau i el retro paladar ens deixarà un subtil gust perllongat.
Publicat per Moisès i Joan

5.2.11

Villagers - Becoming a Jackal (2010)

Villagers és un grup irlandès davant del qual hi trobem Conor J O’Brien, el qual firma totes les cançons del disc i alhora n’és el productor. Podríem dir que és el típic paio del “jo me lo guis, jo me lo com”, però no ho direm, ja que és una expressió castellana que no té traducció. “Becoming a Jackal” és el seu àlbum debut, abans de la publicació del disc però, va recorre diferents festivals de música independent de l’illa, els quals li donaren el suficient bagatge per saltar d’una illa a una altra, per acabar aterrant als Estats Units.
Perquè aquest grup i no un altre és el protagonista d’aquesta setmana? Principalment perquè vull. Per altra banda podríem dir que hi ha àlbums que fan companyia a les cerveses per una simple qüestió de justícia històrica o per un simple valor emocional, però no ho direm doncs és una collonada com un altra. El que si direm és que aquest àlbum és un d’aquells que anomenem “eldiscdelasetmana”. El valor del qual no es pressuposa i no arriba a la primera escolta. És un d’aquells que arriben sense fer gaire soroll, metafòricament parlant s’entén, per acabar sonant i sonant. No saps ben bé d’on el vas treure, però s’instal·la al costat del teu reproductor, de cd’s s’entén, i escolta rere escolta mostra nous matisos, noves descobertes, creix de forma brillant, desaforada, t’acaba emocionant i donant un enorme plaer, em refereixo al plaer emocional i no al plaer carnal s’entén. De cop i volta aixeques el cap, ho penses, i tot i estar sol, sents la necessitat de dir-ho amb veu alta i clara: “collons, que bo que és això”.
Sincer, senzill, emocional, intimista i de gust exquisit el bo d’en Conor ens regala un disc profund i de llarg recorregut. Un conjunt de cançons que milloren a mesura que avancen i a mesura que les escoltes.





Us deixo amb en Conor i el seu lavabo. The Pact (I'll Be Your Fever).

Official website

3.2.11

Vicardin Tripel-Gueuze

Belgica, 7º

Aquesta setmana hem traslladat el tast a dissabte, juga el Barça , Ca l’Sven s’engalana i es respirar un sa ambient culé. Escollim la cervesa per la peculiar proposta del mestre cerveser, del qual no recordo el nom, però l’hem vist més d’un cop a Ca lSven. Aquesta casa cervesera, situada a prop de Gant, al nord de Bèlgica, ens proposa una cervesa feta amb la combinació, “coupage”, de dos cerveses diferents, una “Tripel” i una “Gueuze” o làmbica. Hem parlat dels dos tipus de cervesa en els tasts de “Slaapmutske Tripel” i de la “Oude Gueuze Vielle”. Ens trobarem amb una birra especial, que manté el caràcter fort i altiu de les “gueuzes”, però suavitzada per la “tripel” per fer-la més accessible.
Abans d’obrir-la i poder gaudir d’aquesta encertada combinació cervesera, observem l’etiqueta, constatem en la informació, que el mestre cerveser ens aconsella sobre la temperatura a la qual hem de servir la cervesa. Fa dies que en parlem i creiem que és un tema molt a tenir en compte. Hem tastat cerveses que milloren deixant que agafin temperatura, al mateix temps n’hem tastat que milloren si estan més fredes. En aquest cas, ens proposen veure-la entre 6 i 9 graus.
Ens servim la cervesa mentre el Barça salta al camp. De moment la cervesa promet més que el partit, el qual aquesta setmana es mostra espès...En canvi la cervesa se’ns mostra amb una escuma rabiosa i generosa, aquesta escuma blanca i consistent que aguanta amb fermesa amb un bon gruix (uns dos dits). Van passant els minuts i l’escuma aguanta, com aguanta la defensa de l’Hèrcules, no farem bromes al respecte com: Una defensa hercúlia!
La cervesa és color daurat, com palla clara, i al mateix temps és tèrbola, deixa passar la llum de forma difuminada, ens recorda la terbolesa d’un “vino turbio”. La primera pista del que tastarem, ens la dona l’aroma. En aquest aspecte, la cervesa ens mostra la força de les làmbiques, l’aroma fresc, àcid, viu de les “Gueuze”, ens omple les narius i ens posa la pituïtària en orbita.
En boca, d’entrada té un toc picant, ens aporta una barreja de sensacions, ens dona el punt bo de les “Gueuze”, per qui creu que el tingui, però suavitzat pel toc de les “Tripel”...Gol!!!! Goool de Pedro! Realment no es pot fer un tast tranquil mirant el Barça! Que poc professionals que som. Bé, aquesta cervesa se’ns mostra equilibrada, en certa mesura com aquest Barça. No té la força salvatge d’una “Gueuze”, però si que ens mostra el seu caràcter. La “Tripel” li dona un punt amable, la pacifica, la combinació ens dona una cervesa molt personal, un bon experiment que permet, entre d’altres coses, entrar al complicat món de les làmbiques des d’una altre perspectiva.
Un altre dia parlarem de Setembre, que no és la última pel·lícula de Woody Allen, sinó un experiment similar fet a casa nostre per en Carles d’Agullons. Per cert, per si ens llegeixes, donar-te les gràcies a tu i a la teva família per obrir-nos les portes de casa teva aquest diumenge passat. Recomanem fer una visita a aquesta micro cerveseria de Mediona, sens dubte una experiència única. Gràcies i felicitats per la feina tant ben feta. Bravo!