Bèlgica, 7º
Un altre cop altres afers ens han fet passar el tast a dissabte, hem aprofitat per, quedar, veure el barça i fer el tast. Cagada! Aquest cop, hem evidenciat que el que no podem barrejar és la cervesa i el Barça, i no pas la cervesa i la política. Sobretot si el partit és com el de dissabte, espès. Inici en que l’escuma puja poc, i en que els bons aromes resten lluny del que s’espera. Com amb algunes cerveses, a la segona part s’intenta remuntar millorant el color i el gust, però quan no es comença bé, molt poques vegades es pot recuperar el bon to.
Amb l’ànim pertorbat pel que estàvem veient, no ens vam veure en cor de demanar la cervesa fins a la mitja part. Desprès de valorar entre diverses opcions de cervesa doble... si, si, com les del anunci, doble malta! Hem acabat decidint-nos per a la Westmalle Dubble, cervesa que s’elabora en una Abadia Trapista (concepte del qual en vam parlar en el tast de Westvleteren).
Ens servim la copa esperant que ens animi. Observem com puja una escuma densa, amb un toc cru, generant un bon gruix. Baixa amb lentitud i parsimònia, aquesta escuma puja amb rapidesa i desapareix lentament fins pràcticament desaparèixer. Sovint pensem que descriure com puja i baixa l’escuma de la cervesa és una autèntica xorrada, ja que depèn de molts facto
rs (com la tires, la temperatura, la copa), que pugi d’una manera o d’una altra. És com intentar descriure l’arbitrarietat en que cauen les gotes d’aigua en una bassa en un dia de pluja. Tot i així hi ha etiquetes que recomanen el tipus de copa, les dues posicions de la botella en servir la cervesa... En fi, l’apassionant món de l’escuma, aquest món a descobrir. Un dia en parlarem bromerament.
rs (com la tires, la temperatura, la copa), que pugi d’una manera o d’una altra. És com intentar descriure l’arbitrarietat en que cauen les gotes d’aigua en una bassa en un dia de pluja. Tot i així hi ha etiquetes que recomanen el tipus de copa, les dues posicions de la botella en servir la cervesa... En fi, l’apassionant món de l’escuma, aquest món a descobrir. Un dia en parlarem bromerament.
El color del líquid és fosc, amb un to vermell o robí que fosqueja, deixa passar la llum de forma molt difosa. Apropem les narius i comencem a notar olors, llúpol? tabac? (vaja potser algú de nosaltres té el nas emboirat, i això que des del dos de gener estem en un espai amb aires nets). Ens posem seriosos i procurem fer un esforç. Comencem a notar els torrats, la malta li dona una certa proximitat al seu parent, el whisky.
En el gust notarem, igualment, les maltes i un toc suaument caramel·litzat, té un punt dolç sense ser empallegós. A la boca sentirem també un regust sec , afruitat. Està adequadament gasificada, la bombolla es nota però no embafa. És una cervesa notable, molt bona, però sense arribar a l’excel·lent. Segurament intoxicats i distrets per foteses futbolístiques, l’hi haurem de donar una altra oportunitat, un altre dia.
Aquesta setmana, no volem acomiadar-nos sense deixar de felicitar a l’Sven i a tothom que fa possible cada setmana el petit miracle del “The Drunk Monk”, pel catorzè lloc a la llista de “ratebeer”, prestigiosa pàgina web, especialitzada en el món de la cervesa, que glosa en una llista, els cinquanta millors locals cervesers DE TOT EL MÓN MUNDIAL.
FELICITATS DRUNK MONK!
Publicat per Moisès i Joan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada