Decepció… és difícil parlar en termes absoluts quan es parla de coses tan subjectives i intangibles. Hi ha grups que escoltes la seva música i et captiven, però després els veus en directe, i no arriben a emocionar-te, per no dir que... deceben. Decebre? Qui decep? Pot ser que hom a vegades dipositi masses expectatives envers algú, i qui decep no es mereix tal exigència? No confonem. Pel fet que t’agradi quelcom, tenim el dret d’exigir-l’hi sempre que sigui del nostre grat. No és un punt egoista això?
Tot això ve arrel de la meva assistència a l’últim Primavera Sound, vaig anar-hi amb ganes de sentir certs grups, i els que més ganes tenia de veure en directe, menys em van agradar. O potser, aquells dels que menys esperava em van agradar més? Qui sap? El que si és cert, és que sempre m’havia fet una mica de mandra anar a un concert de Low, per allò que quan vas a un concert vols rock’n roll. No era un dels grups que volia veure, però potser és un dels concerts que em va agradar més.
Per escoltar Low s’ha de tenir paciència, no tenir presses. Low és lentitud, melodies tristes i arranjaments minimalistes. És una altra manera de veure la música d'avui, anteposant la lentitud al frenètic ritme de vida actual. Són silenciosos, senzills, austers, però no per això deixen de ser interessants, profunds, reveladors.
"Sunflower"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada