M. Ward - Transfiguration of Vincent (2003)

Ara fa una setmana estava esperant de forma indolent davant d’un escenari l’actuació d’un artista esperat, esperat, però que el pas del temps havia convertit l’espera en una indiferència involuntària. Ho reconec, no estava realment preparat per veure’l, tot i que feia temps que ho desitjava. La primera mitja hora de concert em va deixar clavat al terra com si m’haguessin etzibat un cop de martell al cap. Ull! Mathew Stephen Ward a l’escenari! M.Ward pels amics. Compositor i músic que ha anat creixent amb el temps, des dels primers àlbums en solitari, fins als darrers, acompanyat per una banda solvent, que la consolidat com un dels grans de l’escenari de la música actual.

El món “wardià” creix des de l’emoció passant per la nostàlgia, agafant el folk i el rock d’arrels nord-americanes per tornar-te’l com a quelcom madur, com a moment culminant perdut en el temps. Quelcom provinent del passat, però més actual que mai. Aquesta guitarra Gibson que sona vella, a quelcom anyenc, aquesta veu que et xiuxiueja de manera afònica, que agonitza per transmetre’t el sentiment de manera colpidora. I per sobre de tot, les cançons, aquestes cançons que t’enganxen i et posen la pell de gallina i no et canses mai d’escoltar. Señoras y señores! Con todos Ustedes, M.Ward!

Us deixo amb "Sad, Sad Song".

No volia acomiadar-me sense dir una cosa més. Transfiguration of Vincent és el seu millor àlbum, amb el permís de Post War, es clar. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Així que també us deixo amb "Right In the Head" de l'àlbum Post War (2006).





Fins la setmana que ve!

O'Haras Irish Pale Ale

Irlanda 5'2º

Fa temps que tenim ganes de fer un tomb per la nostra estimada Irlanda, no en va hi hem anat diverses vegades. Ho hem fet atrets pel seu paisatge, per la seva turbulenta història i evidentment per la seva mítica Guinness. De fet, volíem tornar-hi per intentar descobrir que hi ha quelcom més, a part d’aquesta meravellosa Porter (Encara que hi hagi “persones” que no ho considerin així). Ens han parlat d’algunes cases cerveseres de qualitat, com per exemple la Galway Hooker, provinent, com el seu nom indica de la part oest d’aquesta preciosa illa. Però avui l’hi dediquem el nostre espai a una altre casa cervesera situada al sud de Dublín, a mig camí de Cork. La Carlow Brewing Company, i més concretament a la seva O’Haras Irish Pale Ale.

Una casa que, la veritat, no coneixem gaire i en tenim poques referències, haurem de demanar al nostre mestre cerveser de capçalera que ens en faci cinc cèntims... Per tant fem un tats a cegues, potser fem una grata descoberta, així que ens servim aquesta Irish Pale Ale, on a l’etiqueta destaca que està feta amb el procés Dry Hopping. Ens trobem una cervesa amb una escuma mesurada, blanca, que deixa petja al vidre. No es mostra densa, més aviat podem observar moltes bombolles que trenquen a la superfície de l’escuma.

De color és rogenca, ataronjada, com d’un ambre fosc que brilla i deixa passar la llum. Depèn de com la mires, sembla ben bé un tros d’ambre, fins i tot, per un moment ens ha semblat veure-hi una formiga del cretaci superior. L’aroma que sentim respon al procés del Dry Hopping, però de forma tamisada, sentim els llúpols juntament a olor de fruites, de cítrics, i un toc aromàtic que en certa mesura ens sorprèn i/o ofèn. També notem un lleuger aroma de maltes, de malta base sense torrar.

Té un gust lleugerament amarg i un toc de llúpol. Per ser una Dry Hopping el gust és suau, i l’amargor del llúpol no destaca de forma evident. Fet que ens fa suposar que amb el Dry Hopping han buscat únicament l’aroma, i que segurament han treballat molt poc amb el llúpol per aportar amargor i gustos. Aquesta amargor és lleugera, molt cap al final. Té poc cos i un gust que no es manté a la boca molta estona, és una cervesa fresca i correcta però que no ens emociona, però això no ens farà defallir en la nostra creuada particular... Bé, seguirem buscant una cervesa irlandesa de qualitat per demostrar que hi ha quelcom més enllà que la mostra estimada Guinness. Haurem d’apropar-nos per Galway... Ara tenim una nova excusa per tornar-hi!