Sovint arribo a casa i m’atabalo. En arribar em disposo, “estranyament decidit”, a posar música, però romanc badoc i abstret davant la prestatgeria de cd’s. Com de costum, no estic prou inspirat com per trobar el que em ve de gust. La meva innata i crònica indecisió per a decidir la més senzilla de les opcions davant qualsevol quotidiana i simple situació em manté dret, clavat a terra davant la prestatgeria. Des de fa un temps ençà, soc capaç de superar aquest col·lapse gràcies a una petita maquina, una petita maquina on hi tinc emmagatzemada digitalment part de la meva música. Aquest aparell és capaç de triar aleatòriament enlloc meu durant hores sense parar, però de cop, clic, sé exactament el que vull. Obtinc l’inesperat plaer de poder escoltar tot un àlbum sencer, d’escoltar un gran disc, no només una gran cançó, sinó una darrere una altra. He tret la pols als vinils i en poso un. Sonen les cançons, la pols les ha deixat en el mateix lloc, quan s’acaba una, dins el meu cap ja sona la següent, i cada cop ho veig més clar. Com el que us recomano avui. Encara guardo aquest “The House of the Rising Sun” (1964), no és precisament un àlbum, doncs més aviat és un recull de les seves primeres gravacions, l’amateurisme, el desvergonyiment i la visceralitat que es respirar en cada una de les seves cançons ha fet que per a mi hagi sigut i sigui el primer àlbum de The Animals. Permeteu-me. Bestial! La força d’aquest vinil em serveix per donar les gràcies per triplicat. Gràcies al vinil. Gràcies a The Animals, a Eric Burdon i a tota la música dels anys 60. I gràcies a en Llorenç per comprar-lo. I pel clic, gràcies Kiko!
Potser hauria d'haver posat una altre canço, ja que The Animals era més que The House of the Rising Sun, i "The House of the Rising Sun" (1964) era més que The House of the Rising Sun, però bè, un, és com més.
