Bèlgica - Holanda 10º
Recordeu la cervesa Pannepot, doncs bé, aquesta setmana serà el primer cop que repetim una casa cervesera, i no serà perquè ens faltin els arguments... sinó perquè La Casa dels Estruços ens en dona molts!
A més a més de parlar sobre el tast de la Black Albert, aquesta cervesa ens dóna l’excusa perfecte per parlar de tota la línia de cerveses que se’n deriven d’ella. La magnifica línia de cerveses Black Damnation, estan elaborades a través d’un cupatge amb la Black Albert, part indispensable d’aquest. D’això n’hem de donar gràcies a la col·laboració de la belga “De Struise Brouwers”, Fabrica de Cerveses Els Estruços, i la holandesa “Brouwerij De Molen”, Fabrica de Cerveses El Moli. Un cop fet el cupatge, maduren la cervesa amb altres productes, com per exemple cafè o xocolata, i finalment la deixant reposar en barriques on hi ha hagut rom o whisky. Així doncs, la línia de cerveses Black Damnation, combina diferents tècniques, per madurar i millorar el producte inicial, que com ja veureu, és d’una excel·lent qualitat.
Ens servim doncs una cervesa que se’ns mostra com una bona Stout, fosca, consistent i cremosa. Ja per començar ens mostra una escuma efervescent, cremosa, amb un color fosc, torrat, com de cafè amb llet. L’escuma puja amb una bombolla petita. La cervesa, com a bona Stout que és, és fosca, opaca, completament negra.
Flairem un aroma torrat, torrefacte, podem copsar la presència de la malta torrada i un toc dolç, com de caramel de sucre. L’aroma és intens, es nota el licor amb una presència constant. Com que som conscients de les nostres limitacions, demanem consell per la barra, ens parlen d’aromes de cacau, de xocolates... Res que no sapiguem, així que deixem tranquils als aficionats i ens tornem a endinsar en els nostre tast. 
El gust és suau i compensat. Ens sorprèn una mica, ja que segons el color, la flaire i el tipus de cervesa, pensavem amb un gust més contrastat, més impactant, però ens trobem amb un gust que no és tan agressiu com l’olor, i això ens agrada!
És una cervesa consistent, cremosa, però no tan densa com les Stouts que solem prendre. Té un cos que queda en l’equilibri entre les cerveses tipus petroli (com diu un bon amic) i una cervesa mala imitació Stout (pensem en algunes però no les direm... som educats!). Admirem la subtilesa en que se’ns presenten tots els gustos, els tocs a xocolata, a regalèssia, a cafè, a caramel. És realment sorprenent com els diferents elements es cedeixen el pas, com s’enllacen sense trepitjar-se i sense destacar un per sobre de l’altre. Notem, també, la presència compensada de l’alcohol, vaja, uns no gens menyspreables 10 graus, que entren suaus, sense impactar en el paladar... potser més tard igual parlarem d’algun altre impacte, però de moment parlem del seu toc aspre final, del bon regust que et deixa, que la trobem sensacional, espectacular, molt bona!
Eren finals dels setanta, i es començaven a escoltar coses diferents al folk, al pop i al rock. Blondie, nascuts dins del que s’anomenava punk-rock es desplaçaren cap al que s’anomenaria la new wave, per acabar influint de forma directe a la música disco dels anys vuitanta. Blondie, no només és Deborah Harry, tot i que també es pot dir que Blondie no es pot entendre sense Deborah Harry. Està clar que el seu posat gèlid, la seva manera austera de moure’s, la seva forma desganada de cantar, la seva estranya bellesa i aquesta veu que s’adaptava tant al rock cantat al CBGB, com a una cançó de tocs electrònics i ritmes ballables al mateix Studio 54, eren el principal atractiu d’aquest grup novaiorquès, però també s’ha de reconèixer que estava envoltada d’un bon grup de músics.
