Eren finals dels setanta, i es començaven a escoltar coses diferents al folk, al pop i al rock. Blondie, nascuts dins del que s’anomenava punk-rock es desplaçaren cap al que s’anomenaria la new wave, per acabar influint de forma directe a la música disco dels anys vuitanta. Blondie, no només és Deborah Harry, tot i que també es pot dir que Blondie no es pot entendre sense Deborah Harry. Està clar que el seu posat gèlid, la seva manera austera de moure’s, la seva forma desganada de cantar, la seva estranya bellesa i aquesta veu que s’adaptava tant al rock cantat al CBGB, com a una cançó de tocs electrònics i ritmes ballables al mateix Studio 54, eren el principal atractiu d’aquest grup novaiorquès, però també s’ha de reconèixer que estava envoltada d’un bon grup de músics.
Podríem parlar d’altres aspectes, per a mi poc importants, com que Blondie és l’únic grup que ha aconseguit col·locar a les llistes americanes un número ú en tres dècades diferents, 70’s, 80’s, 90’s, que són autors de la primera cançó hip hop de la història interpretada per una dona no afroamericana, que Debbie Harry als 54 anys, és la dona de més edat en aconseguir un número 1, però crec que amb el que ens hem de quedar per sobre de tot, és amb “Parallel Lines”, punt àlgid inqüestionable d’aquest grup.
Heart of Glass.
Hanging on the telephone, versió del grup The Nerves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada