Avui, de nou, un altre dels meus àlbums de capçalera. Un d’aquest que sempre que l’escolto entenc moltes coses més. És curiós com la música, com altres, diguem-ne expressions, em causen aquest efecte alliberador. Qui de petit, no sortia del cinema, de veure una pel·lícula de Bruce Lee, i es creia un expert en arts marcials donant cops de peu a l’aire combatent els dolents. Bé, no se perquè ho explico això, ja que, de fet, ara aquestes pel·lícules m’avorreixen sobiranament. Potser no és un bon exemple, però al que em referia, és que quan trobes quelcom que et fa volar la imaginació i et porta lluny d’aquest món que ens envolta per dur-te a pensar en una alternativa millor, et sents capaç de poder vèncer qualsevol dificultat. Això és un valor subjectiu i cadascú ho aprecia a la seva manera. Doncs bé, The Afghan Whigs tenen aquest efecte, potser perquè la seva música té quelcom d’èpic, de transcendent. Aquest valor pot quedar en un no res amb el pas del temps, pot ser que amb el pas del temps es torni carrincló, que envelleixi de forma que perdi tota la credibilitat i tot el seu sentit primigeni. Per mi, no és el cas de “The Gentelment”. Les guitarres segueixen sonant contundents, alhora rítmiques i melòdiques, acompanyades per una bona línia de baix i una bona bateria. Lleus tocs de teclats, de violins, tot plegat formant part d’un so compacte i potent, amb l’extraordinària veu de Greg Dulli, que més que cantar crida, crida indignat per fer-te partícip d’aquest món que hom considera que pot ser millor. Indigna’t!
Debonair.
Gentelmen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada