No Age - Everything in Between (2010)

Vaig néixer musicalment escoltant la música que hi havia a casa, suposo que com tothom, recordo clarament que hi va haver un moment en que vaig començar a investigar per lliure, suposo que també com tothom. Aquest atreviment adolescent semblava senzill i divertit, però aviat vaig entendre que no seria una tasca fàcil. Tenia pel davant tot un món musical per descobrir, i amb el neguit i les ganes de devorar tot allò que es podés escoltar vaig començar a adquirir la meva discografia vital. Tanmateix però tampoc volia perdre el temps amb futileses. Entre amics, coneguts, botiguers i crítics musicals hi havia tot un munt de perills pel mig. I va ser aleshores quan, entre d’altres coses, em vaig començar a adonar que hi havia un tipus de musica d’entrada difícil. Que així com hi havia música que guanyava a cada escolta, hi havia música que necessitava un esforç per part meva. Fins aleshores tot havia sigut fàcil, diguéssim que no hi havia hagut l’oportunitat d’enfrontar-me a musica diguem-ne, complexa. El primer record que tinc en aquest sentit fou ”Electric Ladyland” (1968) de Jimmy Hendrix, també recordo que l’esforç va valer la pena, ja que més tard seria aquest tipus de música la que al final m’acabaria acompanyant per sempre. No Age podria entrar dins d’aquest grup, aquest “Everything in Between” (2010), és un d’aquests àlbums en que l’esforç, la ment oberta i la paciència suficient et fan descobrir el bon saber fer de Randy Randall guitarra i Dean Allen Spunt bateria i veu. Pop poderós, rabiós, sorollós, directe com un cop de puny, com un roc, però també amb melodies enormes i inesgotables, que creixen a cada escolta, enormes i inesgotables com la de Depletion.

400 Pounds Monkey IPA

EEUU, 7º

Un cop feta la tria d’aquesta setmana, ens fixem amb el nom de la casa cervesera que fa la cervesa que avui ens ocupa, la Left Hand Brewing Company, és a dir, la Cervesera de la mà esquerra. El logo ens mostra el palmell d’una mà esquerra roja. Haurem d’investigar el motiu d’aquest nom, ja que a nosaltres, venint d’on ve, si més no ens sobte. Es ben sabut que els Estats Units d’Amèrica és un país molt gran, i com bé ens han anat mostrant els amics del The Drunk Monk, no totes les cerveses d’allà son la Budweiser o la Duff (que a més a més no és fa allà), sinó que hi ha tot un mar de cases amb una qualitat que poc tenen d’envejar a les cerveses belgues. Per tant, el nom de la cervesera, ens fa suposar, at the moment, que als Estats Units d’Amèrica no tots són ianquis capitalistes.

Ens servim doncs una cervesa de Colorado, és a dir del ben mig dels EEUU. Segons trobem a la seva pàgina web, ells mateixos diuen: “We use hops of a different color, earthy and herbal, well-balanced by bready malt. The result? An English-style IPA that separates itself from the ubiquitous bunch. Cartloads of bitter monkeys flinging wasteful amounts of bananas into the jungle . . .we're so done with that”.Traduït pel nostre anglès macarrònic: Per què el món necessita un altre IPA? Nosaltres fem servir llúpols d'un color diferent, terra i herbes, tot ben equilibrat per la malta. El resultat? Una IPA d'estil anglès que es diferent de la resta. Traduïm només una part, ja que prou feina hem tingut per arribar fins aquí, si algú s’ofereix a traduir la resta, ben vingut serà.

I la veritat sigui dita, en certa mesura té un tret personal, un caràcter propi. Quan la posem a la copa observem una cervesa clara, d’un color groc apagat, com de palla molt clar, i alhora es mostra tèrbola. L’escuma puja blanca i cremosa, provocada per una bombolla discreta que es desfà ràpidament. L’aroma és molt fresc, amb un fons d’herbes o floral. Es nota un toc dolç, com de xarop, o de mel. A la boca ens mostrarà una amargor suau, compensada, equilibrada. Aquesta amargor marca l’entrada, però acaba difuminant-se, enganxant-se dins del nostre paladar i mantenint-se pressent a la nostra boca molta estona. Constatem també, que té un punt dolç que contrasta amb l’amargor que li han donat els llúpols, i que també notem la presència d’un toc cítric.

Han fet una IPA molt compensada i equilibrada, en que tot té un punt mesurat, en la qual notem la presència dels diferents ingredients sense destacar cap d’ells amb força. Aquest equilibri i aquesta mesura es contraposa amb el disseny de la seva etiqueta, la trobem divertida, però en comparació amb el contingut, el continent es mostra eixelebrat, desmesurat, i en part histriònic. És el punt boig de la cervesa? O ens hem perdut alguna cosa?