El primer record que tinc d'en Neil Young és veure'l a la televisió, acompanyat només amb una guitarra acústica electrificada i una harmònica. Em vaig quedar bocabadat per l'impacte. La passió, la força, l’emotivitat, la ràbia amb que deixava anar els seus cops de ma a la guitarra tot cridant “Keep on rockin’ in the free world”. Allò va fer que canvies quelcom dins meu, l’àlbum era Freedom i era l’any 1989.
Per casa n’hi havia més de discs d’en Neil Young, i poc a poc va anar entrant a la meva vida. L’any següent, després de Freedom, va treure Ragged Glory, la qual cosa va fer que en Neil m’acompanyés per sempre més. Després d’uns quants anys d’experiments apropant-se a altres estils musicals, recuperava els grans Crazy Horse, tornava a l’ús del feedback i la distorsió, ja apuntats a Freedom, i provinents d'un temps passat. Tanmateix, també trobem altres trets que ens acosten a aquest passat. Que ens acosten a un altre gran disc seu, Rust Never Sleeps, el retorn al rock dur, contundent, cru, punyent, a aquesta guitarra que l’hi surt del més profund de l’anima i que et posa la pell de gallina. Gravat a la seva granja de Califòrnia, sembla que en Neil i els seus vells amics es tanquessin al garatge, tal com mostra la portada del disc, per gravar-lo d’una sola tirada, ben endollats als seus poderosos amplificadors, sense producció ni hòsties. A més a més i acabant amb els paral·lelismes, la continuació discogràfica va ser el també enorme disc en directe Weld, recordant el directe de Rust Never Sleeps, Live Rust.
Neil Young & Pearl Jam!
La seva petja és tant profunda que fins i tot hi ha qui diu que va ser el "Padrí del grunge", grups com Sonic Youth, Pearl Jam o Nirvana entre altres van reconèixer públicament la gran influència d'aquest músic independent, integra i genial.
http://www.neilyoung.com
4 comentaris:
Ah! el viejo Neil. Es verdad que tiene muchísimos discos buenos pero este fue el que lo descubrió para nuestra generación. "Love and only love", "Mansion on the hill"...Un grandísimo disco con continuación: "Weld", "Harvest moon", "Sleep with angels", "Mirror ball"...
Corrien finals d’anys 80, 3er de BUP i COU, l’institut, aires de llibertat que s’apropaven amb els 16, 17, 18 anys, la majoria d’edat; amb la caiguda del mur de Berlín i l’acabament de l’angoixant “guerra freda” entre EUA i la URSS... Els anys d’Institut van ser una època de conèixer nous amics i amigues, de fer coses noves amb amics i amigues de l’EGB, època de conèixer i compartir nous grups de música, de sortir de festa, a discoteques i a concerts; d’aprendre i passar-s’ho bé, també d’aprendre a no passar-s’ho malament... Època de riscos, d’experimentar directament i viure amb intensitat les coses... Mica en mica vas descobrint que la música et produeixen o t’accentua estats d’ànim. Un dels nous grups que vàrem descobrir era Neil Young; no tan comercial, escoltat i conegut aquí a Catalunya com per exemple el Bruce Springsteen. Primer descobrir que el teníem a casa, perquè constava dins la discografia que el pare tenia a casa un disc de la primera època del Neil Young, que, no ho amagaré, jo associava a avorriment, el “Harvest”: una portada sense fotos, una música molt lànguida i tranquila, potser repetitiva a l’interior... Són primeres sensacions que un té de petit. Per mi, de petit, eren més divertits algunes cançons de la primera època dels Beatles. Després un madura i sap apreciar que hi ha diferents músiques per a diferents moments.
De gran he apreciat diverses coses d’en Young. Una part del Neil Young per mi és melodies molt dolces i agradables, cançons melancòliques, algunes molt profundes, que pots estar molt rato escoltant. I per una altra part hi ha la seva part electrificada, i no per això menys profundes. Gens comercial. No és estrany que en ell grups que als 90 han buscat l’autenticitat en el so com Pearl Jam s’hi hagin emmirallat. Per a mi, Ragged Glory és un disc molt complert, en quant a autenticitat, en quant a melodies, melodies enganxadisses, que et pots estar tot el dia tararejant, en quant a històries que explica, una portada atractiva. També valoro del Neil Young aquest fer el que li ve de gust, aquest explicar històries, el seu compromís social que podem veure en el vídeo de “Rockin in a free world”, mostrant-nos algunes de les primeres escenes de home-less que veiem de ciutats nord-americanes, o la promoció d’una associació educativa per a nens i nenes amb paràlisi cerebral, com el seu fill Ben. Recordo que li vaig reglar aquest disc a l’Oriol Bosch, un company d’EGB i d’institut amb qui estàvem començant a aprendre a tocar la guitarra elèctrica. El meu germà és un gran fan del Neil Young, possiblement té tota la seva discografia, que és molt extensa. Jo vaig tirar la tovallola en quant a voler escoltar-ho tot, però amb uns quants discos i cançons de Young en tinc prou per disfrutar un bon rato de bona música.
si, si i si, un personatge amb actitut i presencia, dels que en quedan pocs, 40 anys al mes alt nivell, (excepte els 80, la crisis dels quarante???), jo li dic el oso panda, a dalt d'un escenari segueix en plena forma, es admirable.
Te molts bons discos, pero, RAGGED GLORY va ser el primer que vaig escoltar d'ell, bonissim com tots i mes dels que surten al blogs.
Ja estem esperant el seguent, espero que estigui al nivell, sera dificil.....
Culleres Roger, m'has deixat de pasta de moniato. Em sembla que escolliré els àlbums i et deixaré els comentaris a tu. Bé, no ser que dir, em sembla que ho deixaré amb un, gràcies!
Filisteo, Anònim, gràcies a vosaltres també.
Publica un comentari a l'entrada