Malheur 12

Bèlgica, 12º

Involuntàriament, i sense premeditació, un cop escollida la cervesa per a la cata d’aquesta setmana, ens trobem parlant de l’etiqueta un altre cop. Ens mirem, i ens preguntem si començar comentant que encertada és la nostre proposta teòrica sobre les etiquetes belgues. Pensem que aquesta etiqueta podria corroborar la nostra “teoria” sobre el discutible criteri a l’hora d’escollir el disseny de les seves etiquetes. En aquest cas ens trobem amb una imatge de logotip model superheroi, entre el Superman i en Harry Potter, amb la M de Malheur. Però com no volem que es converteixi en un debat sobre quelcom totalment objectiu, i perquè som més elegants que tot això, decidim que ens dedicarem a les excel·lències del contingut i no a les misèries del continent. Així que decidim que no comentarem res sobre l’etiqueta.

En aquest cas hem escollit una cervesa d’alta fermentació, una d’aquestes a les que solem tornar. Mentre anàvem parlant, ja ens l’hem posat a la copa, i l'hi hem donat temps a que l’escuma desaparegui. Aquí ens detenim per apuntar quelcom que ens sobte. D’inici ens trobem una escuma rabiosa, que puja espessa, acompanyada per una bombolla petita i amb un color torrat, amb tons a l’escuma del cafè. Aquesta s’acomoda ràpidament a la copa, i tant ràpid com puja, baixa, quedant només en un petit tel que desapareixerà del tot sense deixar petja final.

Al posar-la a la copa, observem una cervesa fosca, torrada, d’un color caoba fosc. Per l’escuma, el color i l’aroma inicial ens pot recordar una porter, sense tenir la densitat típica d’aquestes. Al apropar la copa al nas ens entrà un aroma torrat de maltes i cafè, caramel·litzat, i un lleu olor de llúpol. Aquest aroma que nosaltres relacionem amb el que és una cervesa belga.

Un cop fem un primer glop, ens sorprèn l’entrada amb un toc picant, suposem degut a aquesta força rabiosa de l’escuma inicial que ens torna en boca. Un cop passat aquest primer moment, ens trobem amb una cervesa amb cos, amb un regust dolç, o millor dit agredolç, reconeixem en el tast l’olor que hem trobat en olorar-la. Al final, el gust que ens queda en boca, és el de la malta torrada. Un record que ens connecta amb els cops que hem mastegat malta directament. És una cervesa amb un final llarg, un final que ens acompanyarà fins l’endemà.

Publicat per Moisès i Joan