Tinc un clar record de la música que s'escoltava a casa quan era petit, dins el meu cap les cançons acompanyen les imatges a color. Hi havia discs que quan arribaven al final, l’agulla tornava a l’inici. Quan "Otis Blue" va entrar a casa, sonava i sonava sense parar, els solcs treien fum i l’Otis no s’avorria de cantar.
L'Otis era gran, molt gran, poques vegades un adjectiu ha estat tant ben utilitzat per descriure a un artista. Amb un físic espectacular, esgarrifava veure'l moure's dalt de l'escenari, impressionava veure'l interpretar la música des de les entranyes, com transmetia la sensualitat, com expulsava el sentiment des del seu interior. Era quelcom aclaparador, era quelcom violent veure com es recargolava talment com en estat de trànsit, tal forma d’embogir només si pot arribar treien la música des del més profund d’un mateix, des de l'ànima. Potser per això se l'anomenà el Rei del Soul.
Com deuria ser de gran, que era capaç d'agafar una cançó per fer-ne una versió i no només la convertia en quelcom millor, sinó que a més a més la gent arribava a pensar que la versió era l'altre.
Us deixo amb Satisfaction, una versió dels The Rollings Stones, un grupet anglès que aleshores començava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada