St. Bernardus 12

Bèlgica 10º

Aquesta setmana hem estat fora de viatge, per això anem tard un cop més. A Berlín, hem vist moltes coses interessants, localitzat espais i locals molt atractius, però on la cervesa ens ha deixat una mica indiferents, o millor dit indiferents...Segurament no hem tingut el temps necessari per a descobrir una cerveseria com cal.

Aquesta setmana hem anat a buscar un clàssic, un clàssic que diuen que es fa amb la mateixa recepta que la Westleteren, cervesa amb la que vam iniciar l’any. Desprès de la II Guerra Mundial els monjos de l’abadia de Sant Sixtus, van arribar a un acord amb un productor de formatges de Watou per tal que fes, sota la seva vigilància, la producció comercial de la seva cervesa, aquest acord va durar fins a finals dels 80. Aquí és on trobem la diferència entre les cerveses trapistes, elaborades i controlades només pels monjos dins del recinte del monestir i la cerveses d’abadia, copyright venut per elaborar cervesa fora del monestir. Aquesta cervesa que tastarem avui, diuen que és la cervesa d’abadia més propera a les trapistes.

En els anys 80 els monestirs trapistes, van veure amb preocupació com molts dels productes que es venien sota l’epígraf de cervesa d’abadia restaven molt lluny del que ells entenien per una cervesa de qualitat. A partir d’aquells moments van crear una denominació d’origen, “la cervesa trapista”, que garantia la qualitat i la imatge del producte fet sota aquesta denominació. Tot i això, com veurem avui, algunes de les cerveses d’abadia tenen una qualitat que no té res a envejar a les seves germanes les trapistes.

Ens servim doncs una cervesa que té un bon posat, que té una presència especial. És altiva, orgullosa i des de la humilitat, sap fer front a un bon sommelier exigent. L’escuma és fosca, amb un color crema, característic de les cerveses fosques. És opaca i de color fosc, gairebé negre, té uns tons granes o rogencs.

L’aroma que ens aporta, i que anirà creixent a mesura que guanya amb la temperatura, és a herbes, especiada, amb un toc floral o primaveral, és un aroma amb un punt àcid i que en certa mesura és mastega, ens omple les fosses nassals fins al punt d’embriagar-nos com si d’un bon perfum es tractés.

Embafats i dominats per la visió i per l’olor, ens atrevim a tastar-la, el gust és dolç, notem panses i prunes. El gust de la malta predomina sobre els tocs que li aporta el llúpol. Aquest gust ens omple la boca, mentre notem el retorn del carbònic, la bombolla rebrota sobre les nostres llengües. La cervesa es mantindrà a la nostra boca durant molta estona. En un primer instant, ens deixa la llengua pastosa, per acabar deixant-la eixuta. Ens mirem, obrim i tanquem la boca repetidament per constatar aquesta sensació...de sobte ens adonem que ens observen, arquegem les celles sense entendre el motiu. Segurament l‘espectacle sobrepassa als espectadors involuntaris, més que dos professionals, semblem dos peixos dins d’un aquari.

Com sempre les presses ens han superat, no hem sabut complir amb una de les nostres lleis, “les negres, quan més calentes millor”. Davant d'una cervesa negra perceps millor tots els gusts i els matisos quan més propera esta de la temperatura ambient. Sort que tenim xerrera, i al final, això ens ha permès gaudir més dels gusts i els aromes que ens dona la St Bernardus.


Potser si que ens estan observant!!