A principis dels anys noranta una noia jova amb només vint anys ens sorprenia amb “Dry” (1992) i “Rid of Me” (1993). Una noia prima i d’aspecte fràgil portava una guitarra elèctrica al coll i cridava “Lick my legs I'm on fire, Lick my legs of desire”. Amb una intensitat interpretativa aclaparadora i amb un extraordinari nivell qualitatiu, feia que el seu directe et deixés sense alè. Naixia un dels últims gran músics del segle passat Polly Jean Harvey. Sovint, amb el temps, aquesta intensitat inicial es perd pel camí, i la música de certs artistes acaben deixant-te indiferent. Amb PJ Harvey m’havia passat quelcom similar, i començava a llegir-me les notícies de l’arribada d’un nou àlbum amb cert recel. Fins a dia d’avui. “Let England Shake” no és “Rid of Me”, però això no vol dir que no pugui arribar a ser tant o més bo. Ens trobem a una PJ inspirada, pletòrica, enorme. Ha parit un disc d’aquells que creixen a cada escolta, que emociona, que enganxa. Profund i d’una bellesa aclaparadora, com ella.
Des del principi......fins al final.
Polly Jean Harvey!
www.pjharvey.net
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada