La Maline

França 5'8º
http://www.brasseriethiriez.com

Fa setmanes que sortim fora de les fronteres del nostre hàbitat cerveser habitual, les cerveses dels països nòrdics o les americanes ens comencen a captivar i pot semblar que deixem les belgues una mica a banda. Aquesta setmana hem decidit tornar a sortir fora de terres belgues per fer per primera vegada un tast d’una cervesa francesa. Així que una setmana més la nostra agenda de viatge ens porta lluny de les terres de Hergé.

És temps d’hivern i els nostres apèndixs del centre de la cara estan en plena activitat “griposa”, per tant som més propensos a expulsar segregacions que a sentir els aromes d’una bona cervesa. Tot i així, ens mirem i decidim seguir endavant, no podem desaprofitar l’oportunitat de tastar una nova cervesa. Per tant procedim a omplir les copes amb una cervesa que es mostra fosca, és negra (o almenys ho sembla!), opaca i amb una escuma poc consistent, volàtil, no cremosa i poc generosa, tot i que aguanta el suficient. En nas, si és que això que avui ens acompanya se’n pot dir ja que poca ajuda ens fa, hi podem copsar olor de cafè, d’herbes, i un punt torrefacta.


Desprès de l’esforç que hem fet amb el nostre nas ens mereixem un bon glop de cervesa, per tant anem a copsar el seu gust, un tast amb gust de cafè i d’herbes, en certa mesura és una Stout, tot i que trobem a faltar els punts de cacau o de xocolata, i la consistència del cos d’una bona Stout. A la boca primer notem un gust torrat, de les maltes torrefactes, i acaba amb un retorn final a gustos de regalèssia, de fusta, podríem dir de tronquet de regalèssia i un toc final picant.

Ens ha sorprès, ja que en primera instancia ens ofereix la imatge d’una cervesa negra, però amb el gust d’una rossa fosca, com d’una Triple. Ens la defineixen com una Belgian Dark Ale. És una cervesa que no deixa petja final, ni a la copa, ni a la boca, com si fos un cafè americà, té un gust lleuger i no deixa rastre. Aquest cop l’experiència no ens ha acabat d’emocionar, i ens quedem amb la sensació que els seus veïns belgues se’n surten millor a l’hora d’elaborar cervesa.

The Weeknd - House Of Balloons (2011)

Què és The Weeknd? Aquesta vegada, més que mai, ha calgut donar un cop d’ull a la xarxa, tot i així, digueu-me antiquat, m’ha costat assimilar el concepte. Ha passat algun temps fins que no he acceptat que l’única manera d’escoltar el primer àlbum d’Abel Tesfaye era anar a la seva pàgina web i baixar-me’l. Referenciat en varies publicacions, premsa escrita i online, aquest jove canadenc de vint-i-un anys, ha estat una de les sorpreses d’aquest any que ens ha deixat. Ha entregat de forma gratuïta via xarxa la trilogia House of Balloons, Thursday i Echoes of Silence. Aquesta manera de crear, avui en dia qualsevol amb un bon ordinador i el programa adequat pot editar i manipular la música al seu aire, dona peu a reflexionar sobre moltes coses. Quines són les seves intencions? Quin profit en treu? Quin és el valor real del que ens presenta? A vegades potser no cal fer-se tantes preguntes, només cal escoltar i preguntar-se... M’agrada?

http://the-weeknd.com

Dark Tokio Horizon

Dinamarca/ Escocia/ Noruega 17’2º
http://www.brewdog.com/blog-article/405

Hem arribat al tast 50, i per celebrar-ho hem decidit tastar alguna cosa especial. A més hem reclamat la companyia del MESTRE, si, hem pogut entabanar-lo per tal que ens aporti el seu bon saber.

Així doncs, fa més d’un any que ens hem embarcat en aquesta aventura, o millor dit, en aquesta excusa per poder anar tastant cerveses sense parar. Per tant és un dia especial, de fet, que fa especial fer 50 tasts i no 69, bé aquest número no serveix per l’exemple, diguem 64, quina obsessió amb els nombres rodons! Cal tenir en compte però, que aquest fet ens permet l’excusa perfecte per a obrir una ampolla diferent, una digne d’un dia així. Per això hem decidit tastar alguna cosa especial, concretament una cervesa feta per tres cases nòrdiques que fa dies que ens té embadalits!

És una cervesa feta a partir de la idea del “coupage”, és a dir, agafar tres molt bones cerveses de tres cases diferents per arribar a fer-ne una sola aportant cadascuna d’elles a part iguals la seva “personalitat”. La idea és engrescadora, se’n sortiran? Les tres cases a les que fem referència ja us n’hem parlat alguna vegada. Per una banda la noruega Nogne, que aporta un terç de la seva Dark Horizon, una cervesa negra amb un cos molt consistent donat pel sucre de canya i pel fet de condimentar-la amb cafè. Per altra banda conté un terç de la Tokyo de l’escocesa Brewdog, una cervesa que esta condimentada amb nabius i per tant li dona un toc entre dolç i àcid molt interessant. I per acabar un terç de la Black Hole de la danesa Mikkeller, una cervesa que té un interessant procés de maduració en barrica de whisky.

La idea és simple, la suma de tres bons productes ha de ser necessariament una molt bona cervesa. I aquesta ha de ser la premissa que ens acompanyarà durant la conversa. Serà realment una cervesa que millora a les seves tres progenitores? D’entrada l’Sven discrepa. Si, és una bona cervesa, però no l’escolliria per substituir alguna de les seves “mares”... i malauradament avui acabarem coincidint amb ell.

Així doncs ens servim un líquid fosc, negre, opac! Per tant iniciem el tast amb una de les principals lleis de la física, negre+negre+negre= negre. És evident, si estem parlant d’un “coupage” de tres cerveses stouts, el que veiem en copa és una cervesa fosca, negre i alhora una cervesa amb molt poca escuma. Una aportació més, ens apunten que el fet que tingui tant poca escuma és característic de les cerveses d’alta graduació alcohòlica, i és que aquesta cervesa té 17’2º Ens quedarà el dubte de com es calcula la graduació quan es fa un “coupage”. És la mitjana de les seves mares, 13’1º, 18’2º, i 17’5º? A més a més la poca escuma que té desapareix ràpidament de la nostra copa.

En aroma destaca la malta torrefacta, és molt agraïda en nas, sentim l’alcohol, la fusta, el cafè. La sensació és que en nas destaca l’aportació de la Dark Horitzon i una part de la Black Hole.

En boca té molt bona entrada, suau, sedosa, poc alcohòlica tot i la graduació, i destaca un punt final melós, dolcet. En boca, té molta presència la força escocesa de les barriques del whisky, notarem la fusta, el punt de cos raspós en coll que ens aporta un bon whisky. Copsarem també la força dels gustos del cafè i de la regalèssia. Tenim una sensació gaussiana, la sensació de prendre una cervesa que agafa una línia de cos ascendent i que baixa amb força al final. L’entrada és suau, puja la força alcohòlica i té un final descendent sec i dolcet.

Obrim un altre debat sobre un experiment a fer. Posem data per retrobar-nos d’aquí a cinc anys davant d’una ampolla del lot que té ara l’Sven i tornem a fer el tast. Hipotitzem, que no vol dir que fem l’hipopòtam, sinó que fem hipòtesis. No sabem tampoc si serem capaços de conservar-ne cap passat tant temps. La sensació és que és una cervesa molt jove, i que pot tenir un bon envelliment! Vaja, que ens pot agradar més si madura.

És una cervesa que escalfa la boca i el cos, pren la força, l’aroma i el cos del whisky i el gust del cafè i dels sucres. Una bona experiència, complexa, però bona. Reflexionem, que no vol dir que fem flexions en Re, sinó que comentem en veu alta: Serà que n’estem aprenent? L’Sven es descollona.

The Clientele - Suburban Light (2000)

Tinc un amic que es diu Toni. No és que sigui res especial, no te res d’especial tenir un amic que es digui Toni. En Toni si que ho és d’especial, bé, em refereixo a una mena d’especial de connotacions positives es clar. El que vull dir és que segurament tothom te un amic, o conegut, que es diu Toni, o no. Bé, el fet, és que amb en Toni ja fa temps que tenim la tradició de quedar el primer dissabte després de reis per repassar musicalment el que ens ha deixat l’any. Ell compra un disc que jo vull, i me’l dona, jo compro un disc que ell vol, i l’hi dono. És la nostra manera de començar l’any. Sempre quedem al mateix bar, i sempre anem a les mateixes botigues. Bé, sempre fins aquest any. Aquest any, el bar on solíem quedar ja no hi és, i les botigues a les que acostumàvem a anar estan desapareixent. Avui recomano un disc que em van recomanar en una d’aquestes botigues. I demà em faré una fotografia a la porta de CD Drome. Gaudiu de The Clientele i que serveixin aquestes línies per agrair públicament a en Jordi i a l’Oriol aquests vint anys de bona música. Gràcies!

http://www.theclientele.co.uk

Red Rice

Japó 7º
http://hitachinonest.com

Iniciem l’any fent un llarg viatge. Ens aproparem a una cultura que, en un primer moment, ens pot semblar molt allunyada del que nosaltres podem arribar a entendre com a món cerveser. De fet, per aquells que podríem veure la cervesa com un “invent” o producte de les cultures occidentals, cal que entenguem l’origen arcaic d’aquesta beguda mil·lenària.

Algun cop ja hem comentat que s’han trobat vestigis d’aquesta beguda en antics jaciments mesopotàmics o ibers de Catalunya. De fet si féssim història ficció, podríem suposar que aquesta beguda prové d’un accident, una sopa de cereals que es deixà a la intempèrie i fou “corrompuda” per un fong, això, i el fet d’experimentar amb l’alimentació per part dels humans de tots els territoris i de tots els temps, ha portat a diferents cultures a elaborar cervesa amb diferents tipus de cereals. Així podríem trobar cerveses fetes amb Sorgo o de Mill al continent Africà, de blat de moro a Amèrica del Sud, de mandioca a la conca del Amazones, i d’arròs al est d’Àsia. Veient aquest mapa del mon, es fa evident que cada cultura ha utilitzat el cereal del territori per arribar a fer una beguda energètica i amb alcohol. Amb un procediment comú i un gust, cos i aroma característic del cereal de la terra autòctona.

Per tant, avui ens arriba una cervesa que ha fet molts quilometres i que ens hauria d’aportar el seu propi caràcter en aroma i en boca. De moment ens servim una copa amb una escuma blanca, blanca, blanca... efervescent i volàtil. La bombolla es mostra grossa, i la percepció és, en certa mesura, de la baba escumosa dels cargols i les bavoses. El color és d’un to rogenc, o vermell pàl·lid, com aigualit. L’aroma ens recorda a les salses aromàtiques dels restaurants japonesos, amb un punt de gingebre o de wasabi, és a dir, la sensació d’aroma de colònia, d’amoníac, de detergent o fins i tot de “cristasol”. Vaja que de moment l’entrada no convida, no engresca, però ja hem après fa uns dies que no ens podem deixar dur per la imatge!

En boca té una entrada suau, que ens sorprèn ja que esperàvem un tast més aigualit. Entra amb suavitat per retornar a la boca amb un punt final picant. És una cervesa correcte, que acompanya bé un entrant o vermut i que ens deixa un gust persistent (que no fort) i continuat al final. En el gust hi trobarem punts cítrics i terrosos que ens acompanyaran mentre acabem d’escriure aquestes paraules. Una cervesa diferent en aspecte, amb el seu toc personal en el cos, una bona cervesa que ve de l’imperi del sol naixent!

Fucked Up - David Comes To Life (2011)

Ha arribat a tot arreu la necessitat de classificar-ho tot, les llistes del millor que ha passat omplen tots els espais. La curiositat em pot, es transforma en obsessió i acabo immers en aquest mon de subjectivitat que per altre banda em descobreix novetats interesants. Una d’aquestes és aquest grup canadenc que sorprèn per la seva brutalitat, per aquestes guitarres rugoses, salvatges, agressives, per la veu gutural i contundent del seu cantant, per ser quelcom que parteix des de la lletjor i que arriba a seduir. Aquesta seducció es deu en part a la dolça veu d’ella, a una veu que surt des del darrere, que sembla haver-se equivocat de disc, de grup, però que acaba per donar un sentit al tot.

El vídeo és més amable que el disc, i segurament el disc ho és més que el seu directe, però si vols donar-te un cop de martell a la mà i vols encertar, millor que primer ho provis amb un de plàstic.

http://lookingforgold.blogspot.com