Seguien sent els anys vuitanta, i un dia en arribar a casa sonava Copacabana (At The Copa), encara en estat de xoc per haver conegut a Lemmy i la seva banda, mai millor dit, m’arribaven altres sons que evocaven amb un punt “hortera” i nostàlgic el glamur aristocràtic d’èpoques passades. La cançó em va captivar des del primer moment, però indagant sobre l’intèrpret que cantava aquella cançó, un servidor no aconseguia entendre l’èxit del personatge. Mancat de tot allò a què ell feia referència, fins i tot Donald O’Connor tenia més glamur i més gràcia que ell a l’hora d’interpretar, sempre he recordat més a Barry Manilow perquè era l’artista preferit de Lady Di que no pas per cap dels “atributs" que se l’hi suposaven.
Even Now no passarà a la història per ser un dels millors àlbums de la història de la música, però conté la cançó Copacabana (At The Copa), una cançó, que molt a pesar de tot, trobo genial. Una cançó que va despertar el meu gust per lo “hortera”, i per apreciar allò amb un toc carrincló i kitsch. Què voleu que us digui, també té el seu mèrit ser un “hortera” sense arribar a ser patètic. I aquí, en Barry, hi tenia molt a dir, i parlo dels seus inicis, del que a passat després, per respecte, prefereixo no parlar-ne.
Proveu de fer un experiment. Per començar mireu el primer primer vídeo, fixeu-vos amb la música, la lletra, la veu... bé doncs després mireu el segon, sembla mentida... com es pot espatllar tant una cançó amb la interpretació?
El que us deia, Donald O'Connor té més gràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada