21.1.11

Leonard Cohen - Songs of Leonard Cohen (1968)


Les cançons poden arribar a ser com les olors, hi ha cançons amb les quals pots arribar a associar amb clara nitidesa una imatge, un moment, una persona, un lloc, talment com succeeix amb determinades olors. Era la primavera de 1984, estàvem sota l’ombra d’uns pollancres que filtraven el resol de la tarda, el vent acaronava suaument les fulles i en el radiocasset sonava “Hey, That's No Way to Say Goodbye". És una d’aquestes imatges ràpides que de tant en tant tornen, un petit “flashback” que es repeteix.
L’any 1966, després d’uns anys dedicats a la novel·la i a la poesia, Leonard Cohen s’instal·la als Estats Units. Allà comença la seva carrera musical deixant-se veure pels festivals folk d’arreu del país conjuntament amb la fornada de l’època Neil Young, Tim Buckley, Joni Mitchel...
Pel fet de provenir del món de la literatura dotava d’una sensibilitat especial les seves composicions. Cantant atípic de veu greu, les seves cançons són histories en si mateixes, on destaquen els temes sobre la religió, l’amor, les relacions de parella i el sexe.
En aquesta primera etapa trobem un Leonard Cohen bastant a prop del que seria un “folk singer” de l’època, tot i que ell mai ho ha sigut. Anava acompanyat només per una guitarra acústica i la seva característica veu. Les cançons de Leonard Cohen no són cançons precisament alegres, són cançons acompanyades per la melancolia i que desprenen un cert pessimisme, la qual cosa no prové d’un posat gratuït, sinó més aviat d’una manera d’entendre la vida. Era la primavera del 1984 i no se perquè escoltàvem Leonard Cohen, només se que ens agradava.




"Hey, Thats No Way To Say Goodbye"

Official Leonard Cohen Website

2 comentaris:

Jaume ha dit...

A mi em passa el mateix amb "There is a war" de l'àlbum "New skin for an old ceremony", acampat a la muntanya alucinant pel desencís d'aquet home tant àcid quan només tenia 16 anys i tot em semblava possible...

Moisès ha dit...

Celebro no ser l'únic que feia aquestes coses "rares", tot i que aleshores pensava que els "rarets" eren els altres. Bé, ara també.