Sierra Nevada - Stout

EEUU, 5,8º

Seguim amb el nostre llarg exili hivernal lluny de Ca l’Sven. Ens trobem a casa preparant el sopar de cap d’any, l’ànec a la taronja realitzat a dotze mans, es mereix un petit comentari i entrar dins del tast d’aquesta setmana per felicitar-nos del resultat final... ens haurem de plantejar fer “elplatdelasetmana”.

A l’hora de fer el tast, entre ànec i ànec, ens n’adonem que no serà una tasca fàcil, es presenten dificultats afegides a la nostre inexperiència com a sommeliers. La tranquil·litat de l’entorn de Ca l’Sven es troba a faltar, aquest cop treballarem sota pressió talment com ho fan els corresponsals de guerra, la gent ens observa, els olors de la cuina ens dominen, els nens corren pel voltat cridant el típic “tinc gana, quant falta?”, no és lloc apropiat, però som persistents i intentem aïllar-nos.

Per a l’ocasió, i després de debatre força dies sobre si acceptem altres cerveses en el nostre blog, ens apartem de les cerveses belgues per provar-ne una d’americana. Deixem de banda els prejudicis i provem les meravelloses propostes que les micro americanes tenen a fer-nos.

És una cervesa Stout, aquestes deriven de la cervesa Porter (en vam parlar quan vam parlar de la Norai), és una cervesa negra més fosca, més amarga, més alcohòlica i amb més cos que una Porter. Per aquest motiu la van anomenar Porter forta o Stout Porter.

Procedim a posar-la a la copa, inicialment ens sobte l’escuma, aquesta és de color fosc, típica de les cerveses negres, però gens densa, molt volàtil i agafa molt poca alçada. Amb poca estona és redueix, tot i que manté un petit tel, sobretot a la part central de la copa, l’escuma es reactiva ràpidament amb pocs moviments. El color és, evidentment, fosc, negre i molt opaca.

Els aromes que li trobem són de maltes torrades, cal dir, que aquí ens trobem amb forces dificultats, potser és pels aromes de la cuina o pel fet d’haver-la servit massa freda. Hem d’insistir en olorar, en mantenir la copa entre les mans per tal que agafi temperatura i poder començar a notar-ne l’olor. Aquest és un element que durant el tast anem cuidant, la necessitat de donar-li escalfor per tal que millori i tingui un moment més clar de plenitud. Consultem les nostres fonts literàries, constatem que ens recomanen prendre-la entre 14-16 graus. Probablement en servir-la estava a poc més de 6-8 graus.

Comencem a tastar-la, l’hi notem els gustos de les maltes torrades (normalment en aquestes cerveses són casi cremades), l’hi trobem un final aspre, eixut. I al mateix temps és suau, poc densa, poc “petroli”. Ens destaca massa la presència del gas, donant un toc d'entrada picant que en certa mesura la desequilibra. A mesura que va agafant temperatura l'hi trobem les notes de cafè que descriu l’etiqueta, tot i que les de xocolata no l’acabem de trobar.

Acabem concloent que no és una mala cervesa, però que no ens acaba d’emocionar, com ens comenten els companys del viatge culinari “no té cos, no té força”. Per parlar de les cerveses americanes no ha estat la millor tria, quedarà pendent tornar-hi per deixar-les en millor lloc.

Publicat per Moisès i Joan